|
Avui m'agradaria parlar-te d'un article publicat a El Confidencial a principis de Juliol per Héctor García Barnés: Los 8 males del profesor universitario: “es uno de los trabajos más tóxicos que existen”.
Ja per començar, va sorprendre'm el títol de l'article. Amb això vull dir que, havent treballat com a professor ajudant a la Universitat, anys després de haver treballat en una empresa tèxtil dedicada als tints i als aprestos (en bon català, una empresa del ram de l'aigua), mai no se m'hauria ocorregut un títol com aquest. I tinc molta curiositat per saber que'n pensen sobre el tema els obrers que treballaven a la siderúrgia que hi havia just al davant de la fàbrica on jo treballava o a la fàbrica de producció de vidre industrial que hi havia un xic més enllà. Just per informació, totes aquelles empreses van tancar per utilitzar els terrenys per la construcció de pisos, la principal industria d'aquest país.
Com sóc de natura curiosa, malgrat una entrada que anunciava el pitjor, llegeixo l'article: el professor universitari (...) no només ha perdut la seva categoria social, sinó que també ha vist com el seu sou ha disminuït de manera inversament proporcional a l'estrès al que ha de fer front. Val, no sabia que havien baixat els sous dels profes de la Uni. I interpreto per la frase que els sous de les altres professions han pujat i la gent no pateix cap estrès. Segueixo llegint: entre els principals esculls per a la felicitat del professor (...) es troben el constant escrutini extern, la impossibilitat de conciliar la vida personal amb la laboral i la necessitat de proporcionar constantment resultats positius. Començo a donar-me compte de que estava enganyat. Que malgrat haver treballat més tard en una gran multinacional alimentària, a una cadena de producció on et controlaven els temps de producció i on et descomptaven el temps que passaves al lavabo, fent hores extres -he escoltat dir que hi han països del Sud d'Europa on no les paguen-, treballant en torns rotatoris de mati i tarda (els matins començava a les 06h00 i les tardes sortia a les 22h00) a una fàbrica que es trobava a un polígon industrial perdut i mal comunicat, i per un salari un xic pel damunt del mínim ... resulta que tenia motius de ser més feliç que un professor universitari. He d'afegir que també m'ha entristit molt llegir que: ara hi ha un major control sobre l'accés als llocs docents. "Abans, qualsevol catedràtic o professor amb influència podia endollar a qui li donés la gana (et sorprendria saber en quants departaments de la universitat pública hi ha pares i fills o marits i dones)", explica. "Ara, el endollat ha de passar un filtre, encara que sigui un filtre de mínims, no del tot exigent, discutible, etc." I gairebé m'han donat ganes de plorar quan he llegit que: Cal lluitar molt per pujar ...
En fi, que he hagut d'aturar-me per no llegir més sobre tot aquest cúmul de tragèdies que estan patint injustament els docents que segueixen treballant a la Universitat. No sé, m'agradaria poder dir-lis que no s'amoïnin i que busquin urgentment una feina molt més adequada a les seves expectatives de qualitat de vida. Clar que, després de haver llegit els motius de la seva depressió, només puc afegir que millor que no es facin cap il·lusió car, el que ells troben dur a viure, no és sinó una petita mostra del que és des de fa molts anys la realitat quotidiana de tots aquells que tenen la sort de haver trobat una feina. Però com ningú deixarà la seva plaça a la Uni, me temo que ja fa temps que ho saben.
Com sóc de natura curiosa, malgrat una entrada que anunciava el pitjor, llegeixo l'article: el professor universitari (...) no només ha perdut la seva categoria social, sinó que també ha vist com el seu sou ha disminuït de manera inversament proporcional a l'estrès al que ha de fer front. Val, no sabia que havien baixat els sous dels profes de la Uni. I interpreto per la frase que els sous de les altres professions han pujat i la gent no pateix cap estrès. Segueixo llegint: entre els principals esculls per a la felicitat del professor (...) es troben el constant escrutini extern, la impossibilitat de conciliar la vida personal amb la laboral i la necessitat de proporcionar constantment resultats positius. Començo a donar-me compte de que estava enganyat. Que malgrat haver treballat més tard en una gran multinacional alimentària, a una cadena de producció on et controlaven els temps de producció i on et descomptaven el temps que passaves al lavabo, fent hores extres -he escoltat dir que hi han països del Sud d'Europa on no les paguen-, treballant en torns rotatoris de mati i tarda (els matins començava a les 06h00 i les tardes sortia a les 22h00) a una fàbrica que es trobava a un polígon industrial perdut i mal comunicat, i per un salari un xic pel damunt del mínim ... resulta que tenia motius de ser més feliç que un professor universitari. He d'afegir que també m'ha entristit molt llegir que: ara hi ha un major control sobre l'accés als llocs docents. "Abans, qualsevol catedràtic o professor amb influència podia endollar a qui li donés la gana (et sorprendria saber en quants departaments de la universitat pública hi ha pares i fills o marits i dones)", explica. "Ara, el endollat ha de passar un filtre, encara que sigui un filtre de mínims, no del tot exigent, discutible, etc." I gairebé m'han donat ganes de plorar quan he llegit que: Cal lluitar molt per pujar ...
En fi, que he hagut d'aturar-me per no llegir més sobre tot aquest cúmul de tragèdies que estan patint injustament els docents que segueixen treballant a la Universitat. No sé, m'agradaria poder dir-lis que no s'amoïnin i que busquin urgentment una feina molt més adequada a les seves expectatives de qualitat de vida. Clar que, després de haver llegit els motius de la seva depressió, només puc afegir que millor que no es facin cap il·lusió car, el que ells troben dur a viure, no és sinó una petita mostra del que és des de fa molts anys la realitat quotidiana de tots aquells que tenen la sort de haver trobat una feina. Però com ningú deixarà la seva plaça a la Uni, me temo que ja fa temps que ho saben.
No comments:
Post a Comment