| Bruce Springsteen: Born in the USA (subtitulada en español) |
Avui és el meu aniversari. No sabria dir-te perquè, però m'ha passat pel cap què diable devia estar fent un dia com avui fa 50 anys. Com ja et pots imaginar, no me'n recordo. Sí que recordo però el que devia haver fet els dies que el van precedir i els que el van seguir. Entre moltes altres coses, com gairebé cada dia de la meva infància i bona part de la meva adolescència, dinaria amb la meva mare mentre miràvem les notícies a la TV. I com gairebé cada dia de la meva infància i bona part de la meva adolescència, a les notícies internacionals hi hauria un apartat dedicat a la Guerra de Vietnam.
Fa 50 anys, l'ofensiva del Tet va fer de 1968 l'any més dur de la guerra, amb una primera fase que va començar a finals de Gener. Una segona fase que, com va començar justament a finals d'Abril, la devia estar veient a les notícies d'aquells dies. Més tard arribaria una tercera i darrera fase que començaria a mitjans d'Agost del mateix any.
Vaig pensar en tot aquells joves arrencats d'una Amèrica alegre i vital, a la punta del progrès tecnològic (e.g. l'Apollo Program), del combat social (e.g. Civil Rights Movement i Martin Luther King, Berkeley, ...), i de la revolucion musical (e.g. moviment hippie, els primers proto-punks ...) ... per anar a combatre a una guerra sense sentit. Una guerra que havia començat amb la descolonització francesa del sud-est asiàtic, després de la debacle militar de Diên Biên Phu. Vaig pensar en totes les il·lusions i projectes que van tornar a casa dins d'un sac de plàstic, també en el dolor dels pares, família i amics. Vaig pensar en aquells que van tornar mutilats de per vida. I vaig pensar també en aquells que van tornar a un país que els detestava i on ningú havia reservat un lloc per quan tornessin a casa.
També vaig pensar en aquells que, a l'altre bàndol, van haver d'enfrontar-se a la màquina de guerra més potent que mai havien vist els temps. Amb una tecnologia que, encara avui, ens sembla pura ciència-ficció: per exemple, uns avions que, encara avui, segueixen utilitzant-se en missions d'espionatge i de combat. També vaig pensar en aquells que van haver de fugir per sempre del seu país, a la fi de la guerra: els Boat People, que van acabar repartits arreu del món, també a Suïssa (jo n'he conegut a la feina!). I vaig pensar en aquells que es van quedar després d'haver derrotat aquella impressionant màquina de guerra. I em vaig demanar què deuen pensar avui, quan veuen el seu país avançant a tota màquina cap a el model econòmic i social contra qui van lluitar durant tants anys.
També vaig recordar que per aquelles dates va esclatar a Paris un moviment que hom coneix com el 'Maig del 68'. Un moviment del qual es diu que ho va canviar tot: amb el temps i, entre moltes altres coses, també canviaria les idees progressistes de molts dels seus activistes. Un moviment capitalitzat per uns europeus que, "marca de la casa", sempre van tenir molta cura en amagar que les seves arrels es trobaven al moviment de Berkeley i les seves protestes tot al llarg dels 60's.
Estava pensant què m'agradaria retenir d'aquella època i, finalment, vaig decidir-me per una musica que, encara avui, segueix emocionant-me quan l'escolto (1). Entre moltíssims altres, temes com: Blowin' In The Wind (Bob Dylan); San Francisco (Scott McKenzie); Fortunate Son, Bad Moon Rising Vietnam, Have You Ever Seen the Rain, Looking Out My Back Door (Creedence Clearwater Revival); Where Have all the Flowers Gone (Eve of Destruction); Reflections Of My Life (Marmalade); I Was Only Nineteen (Redgum); This is My Rifle (Mark Maysey); For what it's worth (Buffalo Springfield); The End (The Doors); Simple Man, Freebird (Lynyrd Skynyrd); He Ain't Heavy He's My Brother (The Hollies); Paint it Black, Under My Thumb (The Rolling Stones); Hey Joe (Jimi Hendrix); Riders On The Storm, Born To Be Wild (Steppenwolf); Goodnight Saigon (Billy Joel); Let the Sunshine In (Hair Movie); The Wall (Bruce Springsteen) ... i entre tots aquests temes, vaig escollir dos per acompanyar aquesta entrada (el primer, de Bruce Springsteen, data de 1984, però a mi em dona igual!).
Espero que t'agradi escoltar-los tan com a mi m'ha agradat tornar a fer-ho i que tinguis un bon dia!
Lily Rothman: Why the Vietnam War Produced Such Iconic Music, Time, 27.07.2017
Fa 50 anys, l'ofensiva del Tet va fer de 1968 l'any més dur de la guerra, amb una primera fase que va començar a finals de Gener. Una segona fase que, com va començar justament a finals d'Abril, la devia estar veient a les notícies d'aquells dies. Més tard arribaria una tercera i darrera fase que començaria a mitjans d'Agost del mateix any.
Vaig pensar en tot aquells joves arrencats d'una Amèrica alegre i vital, a la punta del progrès tecnològic (e.g. l'Apollo Program), del combat social (e.g. Civil Rights Movement i Martin Luther King, Berkeley, ...), i de la revolucion musical (e.g. moviment hippie, els primers proto-punks ...) ... per anar a combatre a una guerra sense sentit. Una guerra que havia començat amb la descolonització francesa del sud-est asiàtic, després de la debacle militar de Diên Biên Phu. Vaig pensar en totes les il·lusions i projectes que van tornar a casa dins d'un sac de plàstic, també en el dolor dels pares, família i amics. Vaig pensar en aquells que van tornar mutilats de per vida. I vaig pensar també en aquells que van tornar a un país que els detestava i on ningú havia reservat un lloc per quan tornessin a casa.
També vaig pensar en aquells que, a l'altre bàndol, van haver d'enfrontar-se a la màquina de guerra més potent que mai havien vist els temps. Amb una tecnologia que, encara avui, ens sembla pura ciència-ficció: per exemple, uns avions que, encara avui, segueixen utilitzant-se en missions d'espionatge i de combat. També vaig pensar en aquells que van haver de fugir per sempre del seu país, a la fi de la guerra: els Boat People, que van acabar repartits arreu del món, també a Suïssa (jo n'he conegut a la feina!). I vaig pensar en aquells que es van quedar després d'haver derrotat aquella impressionant màquina de guerra. I em vaig demanar què deuen pensar avui, quan veuen el seu país avançant a tota màquina cap a el model econòmic i social contra qui van lluitar durant tants anys.
També vaig recordar que per aquelles dates va esclatar a Paris un moviment que hom coneix com el 'Maig del 68'. Un moviment del qual es diu que ho va canviar tot: amb el temps i, entre moltes altres coses, també canviaria les idees progressistes de molts dels seus activistes. Un moviment capitalitzat per uns europeus que, "marca de la casa", sempre van tenir molta cura en amagar que les seves arrels es trobaven al moviment de Berkeley i les seves protestes tot al llarg dels 60's.
Estava pensant què m'agradaria retenir d'aquella època i, finalment, vaig decidir-me per una musica que, encara avui, segueix emocionant-me quan l'escolto (1). Entre moltíssims altres, temes com: Blowin' In The Wind (Bob Dylan); San Francisco (Scott McKenzie); Fortunate Son, Bad Moon Rising Vietnam, Have You Ever Seen the Rain, Looking Out My Back Door (Creedence Clearwater Revival); Where Have all the Flowers Gone (Eve of Destruction); Reflections Of My Life (Marmalade); I Was Only Nineteen (Redgum); This is My Rifle (Mark Maysey); For what it's worth (Buffalo Springfield); The End (The Doors); Simple Man, Freebird (Lynyrd Skynyrd); He Ain't Heavy He's My Brother (The Hollies); Paint it Black, Under My Thumb (The Rolling Stones); Hey Joe (Jimi Hendrix); Riders On The Storm, Born To Be Wild (Steppenwolf); Goodnight Saigon (Billy Joel); Let the Sunshine In (Hair Movie); The Wall (Bruce Springsteen) ... i entre tots aquests temes, vaig escollir dos per acompanyar aquesta entrada (el primer, de Bruce Springsteen, data de 1984, però a mi em dona igual!).
Espero que t'agradi escoltar-los tan com a mi m'ha agradat tornar a fer-ho i que tinguis un bon dia!
| The Rolling Stones: Paint it Black (Tour of Duty Trailer), Youtube, 20.08.2007 |
Lily Rothman: Why the Vietnam War Produced Such Iconic Music, Time, 27.07.2017
7 comments:
M´gradaria felicitar-te per dos motius:el primer,obviament,per què avui fas anys...uns quants anys;i el segón és per l´excel.lent banda sonora que li has posat a bona part de la teva infantesa,i que encara ara continúa vigent.Salut i per molts anys,amic.
Gràcies company! Quan parlava de la meva infància i la meva adolescència era perquè la Guerra de Vietnam va començar pels americans amb la invenció de l'incident del Golf de Tonkin en 1964, que va "justificar" l'entrada oficial dels USA en la Guerra de Vietnam, fins a la caiguda (o l'alliberament, segons es miri) de Saigon el 30 d'abril del 1975.
Com és obvi, durant els anys de plom de la dictadura, no eren temes que passessin a la TV i rarament a la ràdio. Però sí que els podies trobar si anaves a les botigues de discs adequades del centre de BCN. Com no tenia un duro per comprar discs, normalment els demanava a gent que coneixia i els gravava en una K7 amb un sistema de cablejat cutre a morir que m'havia fet entre un tocadiscs a piles Cosmo 510 i un Philips EL-3302 que encara pots trobar a eBay. Més tard, vaig aconseguir un segon EL-3302 i vaig poder fer còpies de K7 a K7. Coincidint amb la fi de la guerra i la del dictador, vaig començar a treballar i a poder a comprar-me els discos que m'agradava escoltar ...
Sols que The Times They Are A Changing i, deixant al darrera la infantesa i l'adolescència, també vaig fer-ho amb tot el que les acompanyava. I vaig començar a interessar-me per altres bandes i estils de música.
Aquest comentari va dirigit a mi i sé del que parles,però si ho llegís la canalla d´ara (i la que ja no és tant canalla),els sonaria a pel.lícula de ciència ficció de sèrie B.COSMO a piles 510?, PHILIPS EL-320?, K7? (rebobinables amb un boli BIC,of course),hahahaha.Ves i explica que això,en el seu moment,podia ser tecnologia punta.en fi amic,entranyables records.
I tant si saps de què parlo ... ;D
Sobre la connexió cutre de la que et parlava, com el Cosmo 510 no tenia sortida d'altaveus ni tampoc d'auriculars, vaig haver de connectar la sortida de l'altaveu intern als bons pins del connector del EL-3302 de Philips. Més tard vaig trobar un connector com aquest a la botiga d'un company amb qui havíem anat junts a classe i ja va ser menys cutre. Sobre el boli Bic i les K7s ... Això rai! Lo fotut és quan es clavaven i les havies d'obrir amb el tornavís per ficar un xic d'oli. Per no dir quan s'enganxava la cinta i l'havies de traure de l'interior del lector. Quan es tractava d'un autoràdio era super emocionant !! De veritat que, si hagués alguna cosa que hagués d'enyorar d'aquells temps, les K7s no farien part de la llista ;D
Be tio,jo de tú m´ho crec tot i sé del que ets capaç.La darrera visita que et vaig fer,em vas mostrar un telèfon mobil amb la pantalla trencada reconvertit en comandament a distància.I com deia el mestre Johann:"no hase falta desir nada mas". :D
Aquell telèfon, tot i que encara corre per casa (no sé on, però), ja no l'utilitzo. Ha estat reemplaçat per ... Espera, millor et mires un post que he programat pel 03.05.2018 i seguim parlant del tema ;D
En fi, com imagino que ja estàs en pla Robinson, no et diré ni bon pont ni bon 1er de maig festiu, perquè igual m'agafes mania. Però deixa'm enviar-te una forta abraçada i que pesquis tot el que tinguis ganes
Estaré atent al post.I sí,ja fa quinze dies que estem fent el Robinson i els festius van com van.Pe`r si tú tens pont,espero que el disfrutis.
Post a Comment