Consulta aquí com està el coronavirus barri a barri a tot Catalunya?
— Sergi Picazo (@sergipicazo) October 27, 2020
Amb dues dades: l'acumulat de contagis dels últims cinc mesos i les dades dels últims 14 dies.
Podeu veure com està la vostra àrea bàsica de salut aquí. EN OBERT. https://t.co/bKdVktubud
Els mapes de les àrees bàsiques de salut mostren clarament una tendència: les zones més vermelles, amb més incidència del virus en els últims cinc mesos, se situen justament a les zones més empobrides i densament poblades com Nou Barris, l’eix del Besòs, barris com Pubilla Casas o la Florida de l’Hospitalet, els barris de Ca n’Anglada i Sant Pere Nord de Terrassa, els barris més pobres de la part alta de Badalona o municipis sencers com Santa Coloma de Gramenet o, si ampliem el focus del mapa català, destaquen els casos de Salt (a Girona), la zona de Vic-Manlleu (a Osona), pobles com Alcarràs i Seròs (a Lleida) o l’entorn de Balaguer (la Noguera) o les Borges Blanques (a les Garrigues).
Per contra, el virus ha afectat molt menys les zones més enriquides del país com Sant Cugat del Vallès o el districte barceloní de Sarrià – Sant Gervasi. De fet, si vius en un dels barris més benestants de Sant Cugat, tens quatre vegades menys opcions d’agafar el virus que si vius en llocs com la Florida o Sant Roc. Els altres territoris amb menys incidència del virus a Catalunya són les zones rurals, sobretot als extrems més allunyats de l’àrea de Barcelona, com són el Pirineu (des dels Pallars fins a Camprodon), l’Empordà (amb l’excepció negativa de la ciutat de Figueres), Valls i la comarca de l’Alt Camp o les Terres de l’Ebre (tot i les xifres dolentes de Tortosa).
Veure també Élia Pons: Entrevista a Joan Benach, professor i investigador en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra. “Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat i democràtic. No podem seguir fent mesures parcials i reactives”, El Diari de la Sanitat, 21.10.2020
Un altre cas són els treballadors i treballadores “essencials” (al principi anomenats herois i heroïnes) de sectors productius i cures precaritzats i feminitzats, que es localitzen als barris obrers. La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs. El discurs hegemònic dels mitjans de comunicació se centra en el virus, la biologia, els mal anomenats “estils de vida” i la responsabilitat individual, i l’atenció mèdica especialitzada hospitalària (sobretot a les UCI) i els tractaments i vacunes per resoldre biomèdicament el problema.
És una mirada miop, errònia i falsa, perquè els factors decisius que expliquen l’origen i evolució de la pandèmia i el seu impacte en forma de desigualtats són, en gran mesura, els determinants socials de la salut, com ara la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge o les injustícies ambientals, entre d’altres, lligats a les polítiques públiques i la desigual distribució del poder. Així doncs, les accions dels qui tenen més poder i decideixen les polítiques són decisives per salvar vides o bé per matar desigualment a la gent.
Per contra, el virus ha afectat molt menys les zones més enriquides del país com Sant Cugat del Vallès o el districte barceloní de Sarrià – Sant Gervasi. De fet, si vius en un dels barris més benestants de Sant Cugat, tens quatre vegades menys opcions d’agafar el virus que si vius en llocs com la Florida o Sant Roc. Els altres territoris amb menys incidència del virus a Catalunya són les zones rurals, sobretot als extrems més allunyats de l’àrea de Barcelona, com són el Pirineu (des dels Pallars fins a Camprodon), l’Empordà (amb l’excepció negativa de la ciutat de Figueres), Valls i la comarca de l’Alt Camp o les Terres de l’Ebre (tot i les xifres dolentes de Tortosa).
Veure també Élia Pons: Entrevista a Joan Benach, professor i investigador en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra. “Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat i democràtic. No podem seguir fent mesures parcials i reactives”, El Diari de la Sanitat, 21.10.2020
Un altre cas són els treballadors i treballadores “essencials” (al principi anomenats herois i heroïnes) de sectors productius i cures precaritzats i feminitzats, que es localitzen als barris obrers. La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs. El discurs hegemònic dels mitjans de comunicació se centra en el virus, la biologia, els mal anomenats “estils de vida” i la responsabilitat individual, i l’atenció mèdica especialitzada hospitalària (sobretot a les UCI) i els tractaments i vacunes per resoldre biomèdicament el problema.
És una mirada miop, errònia i falsa, perquè els factors decisius que expliquen l’origen i evolució de la pandèmia i el seu impacte en forma de desigualtats són, en gran mesura, els determinants socials de la salut, com ara la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge o les injustícies ambientals, entre d’altres, lligats a les polítiques públiques i la desigual distribució del poder. Així doncs, les accions dels qui tenen més poder i decideixen les polítiques són decisives per salvar vides o bé per matar desigualment a la gent.
|
No comments:
Post a Comment