com es desestabilitza un país?

Noticiero El vigilante: Daniel Estulin revela cómo los sicarios financieros esclavizan a naciones enteras, Youtube, 12.11.2019

@daveguasch

Un bon amic va enviar-me un vídeo de fa molts anys amb una entrevista que Daniel Estulin (1) va fer a John Perkins (2) i que et recomano molt i molt de veure. No és perquè John Perkins digués res de nou, sinó perquè mai està de més recordar com funciona el sistema.

¿Cuáles son los métodos de las multinacionales para hacer que un Gobierno independiente obedezca? (...) "Identificamos a países con recursos que necesitan las corporaciones, como por ejemplo el petróleo, y después organizamos un préstamo enorme a un país a través del Banco Mundial. Pero en realidad ese dinero va a nuestras propias organizaciones para realizar grandes proyectos de infraestructuras en ese país, como construir centrales eléctricas o parques industriales, que benefician a unos pocos ricos pero que sobre todo benefician a nuestras corporaciones" (...)

"Al final la gente pobre no saca ningún provecho y el país cae en una deuda enorme que no puede pagar. Es entonces cuando nosotros vamos y le decimos '¿No pueden pagar su deuda? Véndannos sus recursos a buen precio, sin restricciones medioambientales ni obligaciones sociales. O permítannos construir una base militar en su territorio y privatizar sectores sociales como la electricidad, el agua o las escuelas" (...)

Está claro que si los gobernantes "aceptan dichos términos, las familias propietarias de las industrias y los bancos, se enriquecerán. Por otra parte, si no aceptan este negocio vendrán los 'chacales', es decir personas que derrocan Gobiernos o asesinan a sus jefes".

Crec que aquest diagnòstic s'hauria d'actualitzar afegint altres modalitats més modernes que també reemplacen l'ús dels exèrcits i dels cops d'estat tradicionals. Entre elles, l'autoproclamació de presidents "democràtics". També una utilització intel·ligent de les manifestacions violentes d'una part minoritària de la població, que els mitjans de comunicació s'encarregaran de presentar com "el poble". Tenir ben enganxats amb crèdits i portes giratòries als partits de govern i oposició també és una estratègia que afavoreix la penetració discreta dels interessos de les multinacionals en l'acció parlamentària. La presència constant de l'extrema dreta als mitjans de comunicació també pot veure's com una estratègia plausible per justificar l'impossibilitat d'altres estratègies polítiques. I, naturalment, hom no pot oblidar la utilització política a través dels mitjans d'informació del terrorisme, a fi de retallar els drets democràtics de la població i neutralitzar la seva acció en la vida política.

En el terreny de la retallada dels drets polítics, cal no oblidar però la utilització intensiva del sistema judicial o una part d'ell: Cristina Kirchner a l'Argentina, Rafael Correa a l'Equador o Dilma Rousseff i Lula da Silva al Brasil, els líders independentistes catalans, o els opositors a Putin en són alguns exemples. Per aquells que encara no ho sàpiguen, aquest darrer tipus d'estratègia fa temps que es coneix amb el nom de Lawfare (3).

De totes maneres, hi ha altres receptes que permeten evitar la implicació dels governs i dels exèrcits en els processos de desestabilització d'un país: et recomano veure aquesta entrevista que Democracy Now! (4) va fer a John Perkins.

DemocracyNow!: Desestabilizar un país: John Perkins, Confesiones de Sicario Económico, Youtube, 26.02.2009

Com pots veure a Wikipedia, el relat de John Perkins ha provocat algunes crítiques sobre la seva veracitat. En particular pel que fa al seu rol, més que a les estratègies que descriu, que avui en dia són ja difícilment qüestionables. Si t'he de ser sincer, jo també tinc els meus dubtes car, l'enginyeria nord-americana en la construcció de grans infraestructures, equipaments i béns d'equip, fa molt de temps que crec que va deixar pas a les grans corporacions europees, japoneses i xineses. Sobre les matèries primeres i els capitals ... crec que aquí ja entraríem en un altre tema.

Sobre el relat conspiracionista de Daniel Estulin pel que fa al Club Bilderberg (5), sembla que a La Vanguardia el subscriuen car, Daniel Estulin (6) ha estat freqüentment entrevistat o mencionat per l'expert del Club Bilderberg d'aquest diari: Javier De Andrés Guerra (7). Personalment però, quan veig que entre els il·lustres invitats d'aquest club figuren gent com Pablo Casado, Inés Arrimadas o Soraya Sáenz de Santamaría (8) et confesso que tinc uns grans dubtes sobre la seva possible influència en la política i les finances internacionals. Personalment, aquest grup i els seus membres em recorden molt més a una vella sèrie de dibuixos animats produïda per Steven Spielberg: Pinky and the Brain (9).

Pinky y Cerebro - Tratar de conquistar al mundo, Youtube, 01.05.2012

Si insisteixo en el fet que val la pena veure els vídeos, no crec que John Perkins digui res a l'entrevista que li fan Daniel Estulin o Democracy Now!, que no puguis trobar a l'argument d'un film de la saga James Bond que va sortir a les pantalles fa més de 10 anys: Quantum of Solace (10).

Trailer James Bond 007 Quantum of Solace (Español), Youtube, 08.04.2010

Quantum of Solace em sembla un film premonitori quan tracta sobre un cop d'estat a Bolívia promogut per interessos econòmics, en un moment en el qual encara no se li donava importància al fet que aquest país tingués les reserves més importants de liti del planeta (11). Un film on la ficció ha estat superada recentment per la realitat, després de la ruptura pel president bolivià d'un contracte amb una empresa alemanya (12) que volia explotar aquest recurs per destinar-lo a la fabricació de bateries pels automòbils que haurien de sortir de la factoria que Tesla vol obrir prop de Berlin (13).

---

1. Wikipedia: Daniel Estulin [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: John Perkins [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Lawfare [en] [fr] [es] [ca] 
4. Wikipedia: Democracy Now! [en] [fr] [es] [ca] || Home page
5. Wikipedia: Bilderberg Meeting [en] [fr] [es] [ca]
6. A la versio en francès de Wikipedia es qualifica a Daniel Estulin com "proche de l’extrême droite américaine". Potser per haver dit coses que no puc sinó subscriure:"El Nobel de la Paz Obama es la extrema derecha del espectro político de EE. UU. No hay nada democrático en él. Creo que en el siglo XXI el pueblo estadounidense perdió la Constitución. Ya no cuentan con los derechos que los protegieron contra el gobierno, que usa la ley como un arma contra ellos. Los padres fundadores crearon el país con la visión de que la ley era el escudo de la gente, que la protegía del poder arbitrario del gobierno. Los regímenes de Bush y Obama destruyeron ese escudo y ahora utilizan la ley como un arma contra el pueblo. Esto se puede ver en las acusaciones contra Bradley Manning, Julian Assange, Edward Snowden y otros muchos. EE. UU. ya es un estado policíaco sin control sobre el gobierno". Andrés Guerra: Daniel Estulin: "Los gobiernos europeos no son más que títeres de EEUU", Vanity Fair, 04.11.2013
7. Andrés Guerra: “Para el Club Bilderberg es irrelevante quién sea el presidente español”, La Vanguardia, 29.05.2019 || Andrés Guerra: Donald Trump, el dragón chino y la Internacional Negra, La Vanguardia, 30.10.2018 || Andrés Guerra: ¿El poder del Club Bilderberg se extingue?, La Vanguardia, 11.06.2018 
8. Europa Press: Pablo Casado e Inés Arrimadas participan en el Club Bilderberg que empieza este jueves. Público, 29.05.2019
9. Wikipedia: Pinky and the Brain [en] [fr] [es] [ca]
10. Wikipedia: Quantum of Solace [en] [fr] [es] [ca]
11. Diego Aitor San José: Por qué Bolivia es una pieza codiciada en plena guerra comercial, Público, 14.11.2019 
12. Andy Robinson: La maldición del litio boliviano, La Vanguardia, 18.11.2019
13. Eyk Henning: Tesla Plans to Invest $4.4 Billion in Berlin Factory, Bild Says, Bloomberg, 17.11.2019

avui fa 23 anys ...

Avui fa 23 anys que ens va deixar la meva mare: era també un dilluns. De manera semblant a la imatge que vaig publicar el passat mes de juliol amb motiu del seu aniversari (veure feliç aniversari, mama!, publicat en aquest blog el 22.07.2019), tenia ganes de publicar una altra imatge de quan era jove, probablement més del que ho és avui la meva filla.

Avui recordava les tardes de diumenge que passàvem junts a la unitat de pal·liatius de l'Hospital Duran i Reynals, rient amb les bestieses del Gran Wyoming i la seva tropa a Caiga quien caiga (CQC), abans d'acomiadar-me per agafar l'avió el vespre i tornar a Lausanne.

Segueix agradant-me veure en ella aquella nina que, anys més tard, seria la meva mare, més que no en el trist moment en què vam obrir la finestra de l'habitació de l'hospital quan ens va deixar.

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Malviure a les Cases del Governador, betevé, 21.10.2015

@daveguasch

Durant molts anys vaig estar convençut de què, abans dels anys 50, no hi havia res al que acabaria sent el barri de Verdun (1): i no va ser la versió en català de Wikipedia qui em va fer canviar d'idea.

Com tants altres, estava convençut que no hi havia res al barri abans de la construcció de les Cases del Governador (2), construïdes ràpidament (en tot just un any es van aixecar 41 blocs, amb 945 habitatges) per amagar a la visió dels participants al XXXV Congrés Eucarístic Internacional (3) la misèria de la barriada de barraques que es trobava a l'avinguda Diagonal, molt a prop del lloc que s'havia escollit pels actes de clausura d'aquell esdeveniment.

Les condicions inhumanes de les Cases del Governador, de les que et pots fer una idea al vídeo que obre aquest article (4) contrastaven, i com!, amb les que el Patronat d'Habitatges del Congrés Eucarístic començaria a lliurar dos anys més tard al que avui es coneix com el barri d'El Congrés i els Indians (5).

Les Cases del Governador eren unes cases de color blanc molt petites, la gran majoria de 19,5 m² i, sols algunes, de 50 m² de superfície. Tenien un menjador, una cuina, dos dormitoris molt petits i els lavabos eren tan sols un vàter sense dutxa. L’interior dels edificis era un llarg passadís amb les entrades als habitatges als laterals. Una construcció que recordava una presó, i no és casual, perquè el seu arquitecte va ser el mateix que va dissenyar la presó de Burgos. Als inicis, la gent que hi anava a viure havia de disposar d’un carnet que acredités que eren els propietaris de les cases. Uns guardes vigilaven que no hi entressin persones no residents en les cases, fins i tot familiars, que no estiguessin acreditats.

En realitat però, el barri ja existia abans. Els antics boscos transformats el segle XIX en terres de conreu, especialment vinyes, situades a la zona oest de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar (6) van canviar de fesomia a partir del 1904, en què es va obrir la carretera del Manicomi (actual carrer de Pi i Molist) i el passeig de Verdun, que enllaçaven Vilapicina amb Verdun (7).

En un extrem del passeig van aparèixer modestes construccions amb un hort annex, on es van anar instal·lant els obrers que treballaven en les empreses del veí Sant Andreu com la Hispano-Suiza, la Maquinista Terrestre i Marítima o la Fabra i Coats. Molt aviat, aquell primitiu nucli d'habitatges va estar acompanyat d'una segona barriada coneguda com el Charlot (7).

Sobre “la barriada d'en Charlot” t'he de confessar que no n'havia sentit parlar mai abans de llegir un article carregat d'emoció que Xavier Theros (8) va publicar a El País en 2014 (9).

Aquest nom no tenia res a veure amb el genial actor i director cinematogràfic, sinó amb un torero còmic català de la zona: Carmelo Tusquellas (10) que es guanyava la vida disfressant-se com Charles Chaplin i, acompanyat d'una troupe de nans, fent acrobàcies còmiques a les places de bous, conegudes per això com "xarlotades"

Un any més tard, Xavi Casinos també li dedicava un article a La Vanguardia (11):

Tusquellas va ser un dels primers veïns il·lustres de la barriada, quan en 1924 el torero va comprar uns terrenys i va edificar una casa en aquest lloc. Va ser l'inici d'una urbanització que es coneixia com a Charlot, per ser aquest el seu promotor. El torero va ser, així mateix, un dels pioners del moviment veïnal de Nou Barris, un dels més combatius de Barcelona. El 1925, juntament amb altres propietaris de la zona va constituir l'entitat Defensa dels Interessos de la Propietat Urbana dels afores de Sant Andreu, més endavant reconvertida en Associació de Propietaris de les Roquetes, coneguda com Els Propis.

Tusquellas, era un torero català que va debutar a la plaça de braus de Vic en 1915. Havia comprat uns terrenys que després va parcel·lar i vendre, construint en 1924 una casa que destacaria entre les que es construirien més tard i donarien lloc a la barriada d'en Charlot. Però un article publicat a La Vanguardia el 26 d’abril de 1924, parlava d'un registre de la policia realitzat al carrer Casals, número 3 de la barriada de Charlot, on s'havien trobat set cartutxos de dinamita, pistons i molts metres de metxa. Realitzar que aquell barri es coneixia en 1924, fins i tot a  La Vanguardia, amb el nom  de la barriada d'en Charlot va donar peu a un estudi molt interessant publicat a pladebarcelona.cat a finals del 2015 (12).

Just per acabar, recordar que l'actual carrer Pare Rodès es deia Charlot abans de la Guerra Civil, per ser l'eix viari principal de la urbanització del mateix nom. Les autoritats franquistes van pensar que Barcelona no podia tenir un carrer amb un nom relacionat amb Charles Chaplin, un jueu que havia mostrat molt poca simpatia amb el feixisme als seus films, i van canviar el seu nom pel de l'astrònom jesuïta Lluís Rodés Campderà. El 1992, l'ajuntament dirigit per aquell alcalde que li va donar a un alcalde franquista la medalla d'or de la ciutat de Barcelona (13), no va considerar necessari restituir el nom original del carrer i va preferir associar-lo al d'una placeta del barri de Verdun. En cas que no la trobis a Google Maps, mira't les imatges de l'article de Xavi Casinos (cf. 11).

---

1. Wikipedia: Verdun (Nou Barris) [es] [ca]
2. Wikipedia: Viviendas del Gobernador [1] [2]
3. Wikipedia: XXXV Congrés Eucarístic Internacional [es] [ca]
4. Malviure a les Cases del Governador, betevé, 21.10.2015 || Veure també Relligant Nou Barris: Les Cases del Governador, Youtube, 11.03.2014
5. Wikipedia: El Congrés i els Indians [es] [ca]
6. Wikipedia:  Sant Andreu de Palomar [es] [ca]
7. Història de Verdun, Nou Barris, barcelona.cat
8. Wikipedia: Xavier Theros [es] [ca]. Nota: Xavier Theros ha participat en el projecte de memòria històrica "La ruta de l'Anarquisme", que va estar actiu a la ciutat de Barcelona entre 2004 i 2010.
9. Xavier Theros: Recuerdos de Verdún, El País, 10.08.2014
10. Wikipedia: Carmelo Tusquellas [es] [ca] || Veure també: Carmelo Tusquellas Forcen, Real Academia de la historia.
11. Xavi Casinos: El Charlot de Nou Barris, La Vanguardia, 11.03.2015
12. Cancowley: Charlot, pladebarcelona.cat, 28.11.2015
13. Manuel Vázquez Montalbán: La limpieza étnica de los señoritos, El Pais, 14.09.1993

sobre la política espanyola

@daveguasch

Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé amb la política espanyola. Em refereixo a tot el que està passant fa pocs dies i que ningú no semblava haver previst. La manipulació descarada que es respira a la gran majoria de la premsa: espanyola, catalana, francesa, britànica, euronews, etc. i la ràbia més o menys continguda per una pila d'anàlisis que probablement no són bones ja ni per la foguera. La ràbia ja sense complexos de totes les dretes (se m'entén quan dic "totes"?) i l'intent de jugar a fer-nos por amb la pujada de l'extrema dreta.

Espera un moment. Saps sumar i restar? Vols que parlem de la pujada de l'extrema dreta? Doncs agafa els resultats electorals publicats per La Vanguardia del dilluns passat (1):

• Abril 2019. Vox+C's = 6.813.773 vots
• Novembre 2019: Vox+C's= 5.277.603 vots

Entre el mes d'abril i el de novembre l'extrema dreta ha perdut 1.536.170 de vots (i la gent de dretes rarament no deixa de votar) i 19 diputats. Hom podria pensar que els ha guanyat un PP que, molt lluny del que li havien pronosticat les enquestes dels seus amics mediàtics, ha guanyat 22 diputats. Tot i que, aquells que tinguin la curiositat d'agafar una calculadora, podran veure que el fet d'haver guanyat 663.846 vots no amortitza ni de lluny els vots que ha perdut l'extrema dreta.

Jo no tinc res en contra d'aquells que creuen que els partits polítics, en particular els de dretes i alguns que es presenten com d'esquerres, defensen una ideologia. Però mantenir l'estructura d'un partit convencional costa molts diners. I si fins al mes d'abril C's era la nina dels ulls de l'Ibex (i, per extensió, del Grup Planeta o, si ho prefereixes, La Sexta), sembla clar que va deixar de ser-ho i ha passat el que ha passat. I entre les coses que han passat, hi ha hagut una caiguda dels ingressos pels seus diputats de més d'un 60% (2). Segurament no seran els únics ingressos que deixaran d'entrar. Però segur que recordes que el Tribunal de Comptes era molt respectuós amb les informacions que C's no li volia donar (3).

El informe también recoge seis formaciones políticas que se encuentran en quiebra al presentar “patrimonio neto negativo” al cierre de los ejercicios 2014 y 2015, lo que es causa de disolución, entre las que destacan por su elevada cuantía UDC, la coalición Convergència i Unió e Iniciativa per Catalunya-Verds.

Probablement, C's no sigui doncs l'únic partit que acabi tornant a la disciplina de l'Ibex. En tot cas, em diverteix pensar que, malgrat que crec que ja no queda ningú a C's que pogués defensar aquesta línia, si un futur congrés del partit decidís tornar als principis fundadors i trencar les aliances amb Vox, probablement hi hauria una ruptura de stock de crispetes i d'ansiolítics al país.

S'ha de comprendre doncs l'empipament de la premsa dels diferents règims que corren per les Espanyes. En particular, la de la caverna car, més enllà de la ideologia que podrien defensar els seus editors, si algú llegís els seus diaris faria molt de temps que se sabria que tenen lectors (4). Amb això vull dir que, sento moltíssim desil·lusionar als catalans que es passen el dia llegint els diaris de Madrid per saber què diuen. Però és sabut què, a part dels catalans, dels periodistes i d'alguns polítics, a Espanya gairebé ningú llegeix la premsa. També haurien de saber que la premsa de la caverna està obligada a publicar una astracanada darrera una altra per atreure l'interès d'uns lectors catalans que mai no li fallen.

Deixant de banda els ingressos publicitaris derivats de les visites de les pàgines digitals dels diaris espanyols pels catalans, aquests diaris, com els catalans, els andalusos, etc. viuen de les subvencions. I com no tinc ni el temps ni les ganes de fer una tesi doctoral sobre el tema, et proposo de teclejar: España, prensa, subvenciones a Google. I si tens ganes de profunditzar, pots afegir a aquelles paraules clau: Soraya o Generalitat.

En l'improbable cas que el futur govern de coalició tingués compte de les necessitats de finançament d'alguns diaris i capgirés les polítiques de subvencions practicades durant els mandats del PP o de CiU, estic segur que podríem observar un divertit canvi d'actitud en alguns mitjans de comunicació i en les astracanades que publiquen.

En fi, deixa que em prepari un altre bol de crispetes, perquè els altres que aviat sortiran a escena són aquells col·lectius dels quals s'ha escoltat poc o res durant molt de temps: l'església, les escoles concertades, les organitzacions pro-vida, els governs regionals i els ajuntaments governats per totes les dretes (se m'entén quan dic "totes"?) i, evidentment, tots els funcionaris de l'estat i CC.OO. i la UGT, que mai fallen enllà on governen les esquerres.

Tinc doncs el sentiment que encara no hem vist res. I si la futura coalició agafa sense complexos el toro per les banyes, fent cas omís de totes les astracanades i crisis epilèptiques que deixin anar totes les dretes (se m'entén quan dic "totes"?), la caverna o el Grupo Planeta (Antena 3, La Sexta, La Razón, Playboy, etc) (5), estic convençut que tenim pel davant quatre anys força entretinguts ... molt especialment, en funció de si s'acaba desfent el Grupo Planeta (6).

De totes maneres, passi el que pugui passar amb el Grupo Planeta, sempre quedarà El Mundo que, junt amb el Marca i Expansión, pertanyen a Unidad Editorial (7) que està controlada en un 96%, pel grup italià RCS MediaGroup, de qui el principal accionista és el grup automobilístic italià Fiat S.p.A.  A menys, clar, que Fiat necessiti capital per eixugar pèrdues (9) o per tirar endavant la seva fusió amb Renault (10) i hagi de vendre les seves accions a la borsa i les acabi comprant en Jaume Roures (11). És conya, clar. Tot i que ...

A més d'El Mundo, altres dues cadenes de TV: Cuatro i Telecinco, també pertanyen a una empresa italiana. Ambdues cadenes, a través de Mediaset España Comunicación (12), propietat en més d'un 50% per Mediaset (13), de la qual és propietari majoritari Silvio Berlusconi. Però millor no perdre de vista les ambicions per aquestes dues cadenes i les del Grupo Planeta per Blackrock (14), ara per ara, amb una participació força minoritària a Mediaset España Comunicación.

No sé per què, però tinc com el sentiment que, si al govern de coalició hi hagués gent prou intel·ligent per fer-ho, podria no tan sols neutralitzar a la caverna amb una política adequada de subvencions, sinó convertir-la en una aliada entusiasta de la seva acció de govern. Però per això caldria que algú es mirés de tant en tant Wikipedia i llegís la premsa. I ja sabem que ni es miren la primera i, pel que fa a la premsa, o no la llegeixen, o no llegeixen el que haurien de llegir.

Sobre el tema del finançament de la caverna i, per extensió, de les dretes i de l'extrema dreta, podria haver dit tres o quatre coses sobre els greus problemes amb la justícia als que haurà de fer front, fora d'Espanya, el Banco de Santander. Però tinc altres coses que fer per casa i estic segur que, si ho busques a Google, i et mires els diaris que t'has de mirar, sabràs ràpidament de què estic parlant.

---

1. Elecciones generales de España 2019 en España: resultado y ganador, La Vanguardia, 11.11.2019
2. Marina Estévez Torreblanca: Los ingresos de Ciudadanos por sus diputados se despeñarán un 63% mientras Vox se embolsará 1,4 millones en subvenciones al año, eldiario.es, 11.11.2019
3. El Tribunal de Cuentas ‘canta las cuarenta’ a Ciudadanos por fallos en su contabilidad, El Plural, 29.12.2017
4. Jaime Soteras: Los 10 principales periódicos españoles bajaron en 2018 sus ventas en el quiosco, infoLibre, 30.01.2019
5. Wikipedia: Grupo Planeta [es] [ca] 
6. Miquel Macià/Pep Martí: Els Lara, els prínceps destronats de Planeta, Naciódigital, 29.09.2019
7. Wikipedia: Unidad Editorial [es] [ca]
8. Wikipedia: RCS MediaGroup [es] [ca]
9. Fiat Chrysler pierde 179 millones en el tercer trimestre de 2019, Expansión, 31.10.2109
10. Michel Makiela: La fusion avec Fiat Chrysler, un mariage qui reste à haut risque pour Renault, The Conversation, 09.10.2019
11. Wikipedia: Jaume Roures [es] [ca]
12. Wikipedia: Mediaset España Comunicación [es] [ca]
13. Wikipedia: Mediaset [es] [ca]
14. Rubén Arranz: Los fondos 'buitre' apuestan 70 millones al desplome de Atresmedia y Mediaset, Voz Populi, 07.06.2019

tv series - collateral (2018)

Collateral Official Trailer (2018) Netflix, Youtube, 19.02.2018

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir amb tu una sèrie que vaig veure abans de l'estiu i que et recomano veure.

No t'explicaré gran cosa sobre l'argument, perquè la força d'aquesta minisèrie de 4 episodis està en anar descobrint, minut a minut, una trama increïble que es va creant a partir de la investigació, a priori banal, de l'assassinat d'un repartidor de pizzes, i que acabarà portant a fins a una conspiració ... que potser et faran veure certes informacions dels telenotícies amb una òptica molt diferent.

sobre les regles del joc

@daveguasch

El passat 21 d'abril d'enguany, amb motiu de la convocatòria a unes eleccions que probablement recordaràs, publicava en aquest blog (1):

... Un cop més, els resultats electorals estaran molt condicionats pel Sistema D'Hondt (2). Segurament, després de la proclamació dels resultats, sentiràs dir moltes bajanades sobre aquest sistema. I no puc descartar que, entre aquells que el critiquin més ferotgement, es trobin aquells que s'han beneficiat d'ell durant el passat amb les mateixes o amb altres sigles.

Davant de les imbecil·litats que escoltaràs sobre aquest sistema, deixa'm dir-te dues coses. La primera que, com pots veure a Wikipedia (2), Espanya no és l'únic país que utilitza aquest sistema de representació proporcional per llistes electorals. Entre altres països, aquest sistema és utilitzat també a Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Islàndia, Israel, Japó, Països Baixos, etc. La segona que, com també pots trobar a Wikipedia (3), Hillary Clinton va traure gairebé 3 milions de vots més que Trump a les eleccions presidencials dels USA del 2016.

Ahir al matí vaig llegir un article d'Ignacio Escolar (4) que tornava a insistir en allò que vaig definir fa uns mesos com una imbecil·litat (5):

Unidas Podemos y Más País ha sumado, en conjunto, 34.500 votos más que Vox en estos comicios, con el 99,85% escrutado. Sin embargo, entre ambas candidaturas han obtenido 14 diputados menos que la formación de extrema derecha, que ha irrumpido como tercera fuerza parlamentaria (...)

Com a més d'un atac al Sistema D'Hondt, l'article també era un atac més o menys explícit a la presentació de la candidatura de Más País, que hauria restat representació a Unidas Podemos, els comentaris dels partidaris d'aquella candidatura no s'han fet esperar. Tampoc el d'aquells que defensen una circumscripció única a fi d'acabar amb la 'sobre representació' de les províncies amb poca població i millorar la representativitat dels càrrecs electes. Davant de les crítiques, tampoc s'ha fet esperar que Ignacio Escolar hagi retallat els punts més conflictius del seu article, canviat discretament la seva autoria, endossant-li a la redacció i no apareixent a la llista dels seus articles publicats al diari (cf. 4): Soy director y fundador de eldiario.es, también colaboro con La Sexta y con The Washington Post.

Si Unidas Podemos diu des de no fa gaire temps que Espanya té un problema territorial que no es limita a Catalunya, sinó que també es troba en els dèficits d'infraestructures socials i de comunicació que han contribuït a buidar l'Espanya interior (6), cal entendre que aquest missatge no ha arribat encara amb claredat a molts dels seus simpatitzants que segueixen defensant la circumscripció única, com en temps de Julio Anguita També és veritat que no puc descartar que no sigui jo qui no ha entès el missatge d'Unidas Podemos, clar.

Seguint amb el missatge d'una democràcia probablement mal explicada, el passat 22 d'Octubre, un article publicat a Punto Crítico (7) deia el següent:

(...) la defensa de la Democracia sólo puede basarse en el desarrollo de la propia Democracia, en el respeto a la voluntad de una mayoría de la que discrepamos, respeto que se fundamenta sobre la piedra angular de la Libertad de Expresión: Asumo la voluntad de la mayoría, que no comparto, como propia, precisamente porque puedo tratar de cambiarla por medio de la Libertad de Expresión.

A la versió publicada a Tweeter vaig deixar aquest comentari (8):

Un articulo mucho más que interesante. Gracias por compartirlo. Solo que he encontrado a faltar que, hace ya mucho tiempo que también se entendía como Democracia el respeto y la defensa de las minorías. Puede que también nos hayamos olvidado de esto.

Deixant però de banda la discussió sobre si la democràcia és més representativa si tenim en compte únicament les veus de la majoria, o si també s'han de tenir en compte els drets de les minories, hi ha un fet que no admet discussió: Hi ha un sistema electoral, aquells que hi participen coneixen les seves regles del joc. Si les coneixen i, malgrat tot hi participen, tàcitament accepten aquelles regles. Si accepten aquelles regles i el joc ha estat net, han d'acceptar també els resultats. Punktschluss!

---

1. A nation ignorant and free?, publicat en aquest blog el passat 21.04.2019
2. Wikipedia: Sistema D'Hondt
3. Wikipedia: 2016 United States presidential election
4. eldiario.es: Ignacio Escolar
5. Ignacio Escolar: Unidas Podemos y Más País suman en conjunto 34.177 votos más que Vox pero obtienen 14 diputados menos, eldiario.es, 11.11.2019
6. Veure en aquest blog: L'Espanya abandonada i les teories de Malthus, 07.03.2018 || Política territorial - de què estem parlant?, 19.02.2019
7. Del Manual de Gene Sharp al Síndrome de Sherwood.La política como guerra, el periodismo como arma y el voto como venganza, Punto Crítico, 19.10.2019 
8. Punto Crítico: El Síndrome de Sherwood; ahora en el Procés, Twitter,19.10.2019

barcelona i la memòria històrica: somorrostro

Ràdio Clot Televisió: 2014 02 13 Expo fotos Somorrostro, Youtube, 27.06.2016

@daveguasch

El passat 20 d'octubre, mentre compartíem un esbós del perfil polític de Narcís Monturiol, et parlava de la fundació en 1897 d'una comunitat anomenada Icària, a la zona costanera de Sant Martí de Provençals (1), i de com en aquells terrenys van aparèixer anys més tard diferents barris de barraques, entre ells: el Pequín, la Mar Bella, el Bogatell, el Somorrostro.

Un dels personatges que van nàixer al Somorrostro, i va acabar sent conegut arreu del món, va ser Carmen Amaya (2) que, vivint a una barraca permanentment amenaçada pels temporals d'hivern, va acabar mudant-se amb la seva mare a casa del seu avi, que vivia al proper barri de Pequín, veí del Somorrostro i separat del Camp de la Bota per la riera d’Horta (3).

Havia pensat incloure en aquesta entrada del blog el tràiler del film Los Tarantos (4), dirigit per Francesc Rovira-Beleta (5), nominat en 1964 per l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i interpretat per Carmen Amaya i Antonio Gades.

Un  Antonio Gades que, durant la transició, va declarar ser un "català d'Elda", d'ideologia marxista i pancatalanista independentista, encapçalant en 1979 la candidatura del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) a les eleccions municipals d'Alacant, i passant anys més tard al comitè central del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (6).

Finalment he preferit incloure a l'entrada un vídeo de Ràdio Clot Televisió amb el qual obro aquesta entrada, amb les imatges de la vida del barri que Manel Gausa va fer en 1958 i va presentar a l’exposició, ‘Somorrostro. Crònica visual d’un barri oblidat’, organitzada al Centre Cívic Besòs en 2014 (7).

També m'ha semblat una bona idea afegir el vídeo que pots trobar a continuació i acabar l'article amb una entrevista a la senyora Júlia Aceituno, sense necessitat de traductors!, a Els Matins de TV3 que m'ha emocionat moltíssim.

Just per acabar. Com es diu al llibre que Manel Gausa va presentar amb motiu de la seva exposició (cf. 7): "Era un barri que Barcelona volia oblidar i que no es podia fotografiar". El barri es va arrasar el 1966 coincidint amb una visita de Franco (8). La majoria dels seus habitants van ser desplaçats a ... correcte!, desplaçats a Nou Barris, més concretament a la Trinitat Nova.

Barcelona en temps passat: Platja del Somorrostro, Youtube, 30.06.2016

Homenatge al barri del Somorrostro, Els Matins, TV3, 23.03.2011

---

1. Veure Barcelona i la memòria històrica - Narcís Monturiol, publicat en aquest blog el 20.10.2019
2. Wikipedia: Carmen Amaya [en] [fr] [es] [ca]
3. Carmen Amaya: la gitana catalana que revolucionà el ball, l'accent.cat, 11.06.2013
4. Wikipedia: Los Tarantos [en] [fr] [es] [ca]
5. Wikipedia: Francesc Rovira-Beleta [en] [fr] [es] [ca] 
6. Wikipedia: Antonio Gades [en] [fr] [es] [ca] 
7. Somorrostro. Crònica visual d’un barri oblidat, Barcelona Llibres, barcelona.cat

the voyager golden records ...

Sony Pictures España: Pixels. Tráiler Oficial HD en español, Youtube, 17.03.2015

@daveguasch

Fa uns dies estava prenent un cafè amb un company de la feina amb qui comparteixo un munt de coses i amb qui m'agrada petar la xerrada.

No recordo com va sortir el tema, però vam començar a parlar de la missió Voyager i que la Voyager 2, després de 42 anys de viatge, feia uns dies que havia travessat l'heliopausa, tot i que li quedin uns milers d'anys per deixar completament el sistema solar (1).

Que ambdues naus hagin travessat la helioesfera no implica que hagin abandonat el sistema solar. Això ho faran quan arribin la vora exterior del núvol d'Oort, un grup de petits objectes sota la influència del Sol. Els científics calculen que a la Voyager 2 trigarà almenys 2.300 anys per aconseguir-ho i uns 30.000 anys per travessar aquest núvol i abandonar, definitivament, el nostre sistema. No obstant això, cap de les naus no podran explicar a ningú els mons que puguin descobrir car, d'aquí a cinc anys, aproximadament, es quedarà sense combustible i les Voyager es quedaran en silenci per tota l'eternitat.

Tot d'un cop, em vaig ficar en pla filosòfic i vaig recordar que ambdues sondes van equipades amb un disc: The Sounds of Earth (2), que conté sons i imatges que retraten la diversitat de la vida i la cultura a la Terra. Es va dissenyar amb l'objectiu de donar a conèixer l'existència de vida a la Terra a alguna possible forma de vida extraterrestre intel·ligent que el pogués trobar. El contingut de la gravació va ser seleccionat per la NASA i per un comitè presidit per Carl Sagan .

Tot d'un cop, es va trencar la màgia del moment quan vaig realitzar que en Michaël s'estava partint el pit de riure. Veient la meva sorpresa em va explicar que, durant un viatge que havia fet recentment a New York, no sabent que ficar, es va passar un film completament delirant: Pixels (2015), el tràiler amb el qual obro l'article d'avui. Un film que jo havia vist un estiu que estava sol a casa i no passaven res de millor a cap cadena de la TV. Recordant la fe amb la qual Carl Sagan va presentar la seva idea al vídeo que pots veure al final de l'article i comparant-lo amb Pixels, una astracanada que parodiava aquella iniciativa, ens vam partir el pit de riure junts.

Per aquells que no heu vist Pixels (3), la cosa va d'un campionat mundial de videojocs d'Arcade que es va realitzar en 1982. Els organitzadors informen els participants de què uns exemples dels videojocs que jugaran s'introduiran dins d'una càpsula temporal, al costat d'altres exemples de la vida i cultura de la Terra, per poder entrar en contacte amb altres formes de vida.

Prenent unes quantes idees de Mars Attacks! (1996), el film ens presenta uns extraterrestres que recullen la càpsula, malinterpreten les imatges, les consideren una declaració de guerra i decideixen atacar la Terra emprant aquests jocs com a models per al seu assalt. El president dels Estats Units recorre llavors a un amic de la infància, campió de les maquinetes dels anys 80 que actualment treballa com a instal·lador de sistemes de home cinema, per encapçalar un equip d'experts jugadors d'aquella època: la seva missió serà derrotar als alienígenes i salvar el planeta.

National Geographic Latinoamérica: Mensaje del Voyager para los Viajeros del Espacio, Youtube, 09.11.2017

---

1. Cristina Sáez: Primeros resultados de la Voyager 2 desde el espacio interestelar, La Vanguardia, 04.11.2019
2. Wikipedia: The Sounds of Earth [en] [es][ca]
3. Pixels (2015:  Wikipedia [en] [es]; filmaffinity.es
4. Mars Attacks!: Youtube; Wikipedia [en] [es]; filmaffinity.es

no te enamores de una mujer que lee

"No te enamores de una mujer que lee, de una mujer que siente demasiado, de una mujer que escribe ... Porque cuando te enamoras de una mujer como esa, se quede ella contigo o no, te ame ella o no, de ella, de una mujer así, jamas se regresa.” Simone de Beauvoir (1908-1986) pic.twitter.com/qZeHXZfB3n

— glòria poyatos (@medeapoma) 7 mai 2019

tv series - hinterland / y gwyll

S4C - Y Gwyll/Hinterland | Extended Trailer - English subtitles, Youtube, 24.10.2013

@daveguasch

Vaig escriure aquest article a principis del mes de setembre, sota la influència d'alguns articles que acabava de llegir i l'actualitat que emetien els telenotícies. És el quart d'una sèrie que vaig començar el passat 16.10.2019 amb l'article: TV Sèries: Broadchurch (1).

Avui m'agradaria compartir amb tu la sèrie que estava seguint en el moment d'escriure aquell article: Hinterland (2).

El primer que em va enganxar d'aquesta sèrie és un realisme que, a diferència de les ficcions de les diferents franquícies de CSI (3), ens presenta un comissariat equipat amb el mínim sindical i un design inexistent. Tampoc hi ha informes forenses, ni identificació de l'ADN al cap de 5 minuts. Mai no s'identifica el cadàver immediatament, coneixent la seva edat, la causa de la mort, la seva adreça, etc.

Com a les altres produccions britàniques que t'he anat presentant, els policies no van mai armats. Tampoc disposen de sofisticats ordinadors, ni accés a bases de dades amb informacions miraculoses. Els seus únics recursos per resoldre els casos més complicats demanen una utilització intensiva del sentit comú, la intel·ligència i una dedicació tenaç, sabent que hi hauran molts errors abans d'arribar a resoldre el cas. Els casos se'ns presenten com un trencaclosques que es va embastant fins a arribar al seu desenllaç final: sorprenent i impactant.

La tenacitat de la dedicació dels inspectors fa que, a la imatge de molts dels criminals, s'acabin convertint en éssers solitaris incapaços de viure en família. Cadascun d'ells té una dura història personal, però a Hinterland han sabut com fer per introduir-la en dosis homeopàtiques, sense que pertorbi en cap moment el fil del procés d'investigació d'un crim.

He llegit crítiques segons les quals la sèrie no enganxaria a l'audiència perquè, malgrat treballar solidàriament en la resolució dels casos, no hi ha gaire relacions interpersonals (amistat o altre) entre els membres de l'equip: no se somriuen, rarament es fan bromes entre ells i l'esfera privada rarament es barreja amb la feina ... Personalment, crec que és un dels aspectes que li donen més realisme a la sèrie.

Seguint amb les qüestions que plantejava sobre la banalització del mal a l'article que va obrir aquesta sèrie (cf. 1) i els que el van seguir (4), també aquesta ens presenta quelcom del que no podem fugir quan parlem, per exemple, de la violència de gènere. I és que, en la majoria dels casos, vivim i/o convivim amb aquells a qui ofenem o ens ofenen. L'entorn més proper, les persones relacionades amb la víctima, són els potencials sospitosos, i sovint, els inevitables culpables. El drama humà de les relacions socials segueix sent el nus que la vida privada encobreix des de la dissimulació: a la família o a la feina. Fins que el neguit d'una rancúnia mal administrada acaba en tragèdia o venjança alliberadora (5)

Per si encara calgués dir-ho, com a les altres produccions que t'he presentat en aquesta sèrie d'articles, també en aquesta els guions i la realització són remarcables. Tot i que m'agradaria precisar que, en el cas d'Hinterland, els diàlegs poden tenir el mateix pes que els silencis. Més encara quan aquests darrers tenen lloc al bell mig de paisatges d'una buidor i, alhora, d'una bellesa espectacular i amb un vent sempre present.

Des de les platges de la costa fins als badlands de l'interior (el hinterland), Aberystwyth és l’escenari perfecte per a aquesta nova sèrie de drames (cf. 2)

Ja per acabar, dir que una de les coses que també em va impactar d'aquesta sèrie va ser que el seu el comissariat es troba a una vila de poc més de 15.000 habitants, de la qual mai abans havia sentit parlar: Aberystwyth (6), a un dels quatre comtats del País de Gal·les (Wales), on el gal·lès ha estat la llengua més utilitzada per la majoria de la població almenys fins al cens del 2011. Un detall que pots veure en la doble retolació en gal·lès i anglès dels panells de circulació, etc. que veuràs als episodis de la sèrie.

I un detall en el qual no vaig caure al principi. Com la sèrie no estava doblada, vaig escollir l'anglès com a llengua de l'àudio (en aquell moment i pel meu país, Netflix no proposava res d'altre) i el francès pels subtítols. De vegades, hi havia frases amb paraules que em costava seguir, però els subtítols m'ajudaven a comprendre-les. La cosa es va convertir en preocupant quan hi havia escenes senceres de les quals no comprenia un sol mot. Tot es va aclarir quan vaig trobar un article a The Guardian que explicava que cada escena s'havia filmat dues vegades: una en gal·lès i una altra en anglès: amb escenes on s'utilitzava únicament el gal·lès amb subtítols per a la versió anglesa (7). Ho pots veure amb el vídeo amb què he obert aquest article.

---

1. TV Sèries: Broadchurch, publicat en aquest blog el passat 16.10.2019
2. Hinterland: Home Page || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Rotten Tomatoes || IMDb || Filmaffinity
3. Wikipedia: CSI: Crime Scene Investigation [en] [fr] [es] [ca]
4. Veure Happy Valley i Vera,  publicats en aquest blog el 23 i 30.10.2019 respectivament.
5. Filmaffinity: Veure el comentari de la sèrie realitzat per Ángel Rafael Lombardi Boscán
6. Wikipedia: Aberystwyth
7. Stephen Moss: Hinterland - the TV noir so good they made it twice, The Guardian, 30.07.2013

joan herrera i els carrils bici de madrid

El candidato por Barcelona de ICV-EUiA, Joan Herrera, llegó en bicicleta a un acto de la campaña electoral donde participó en una "acción comunicativa", a favor de la despenalización del consumo de drogas./Efe.  El Correo. Elecciones Generales del 14M. 10 de marzo de 2004

@daveguasch

Estem en període electoral i, com ho confirma Albert Rivera, és un moment adequat per dir més bajanades de les habituals. La darrera en data podria ser la de què l'alcalde de Madrid, Martínez-Almeida, hauria decidit suprimir el carril bici de la Gran Vía de Hortaleza (1) aprofitant la dimissió del Director General del Instituto para la Diversificación y el Ahorro Energético (2), Joan Herrera (3). Però no és més que un fake que m'acabo d'inventar. Ni millor ni pitjor que tants d'altres que pots trobar a la premsa de la caverna.

Una bajanada més, com ara la que va circular sobre l'accés de Joan Herrera a la Direcció General del Instituto para la Diversificación y el Ahorro Energético un mes després de la investidura de Pedro Sánchez i que associava el seu nomenament a les puertas giratorias i a la seva amistat amb la ministra Teresa Ribera (4). Com no faig part del cercle d'íntims, diré que he llegit que el seu nomenament va ser molt apreciat per antics companys de partit i fins i tot alguns antics rivals polítics (5).

El cas és que el passat 6 de setembre en Joan Herrera va presentar la seva dimissió al·legant que ho feia per decisió pròpia i motius estrictament familiars i personals (6). Va afegir que feia molts mesos que havia parlat amb la ministra dels seus problemes personals i que no va ser gens fàcil per ell prendre aquesta decisió (7).

Naturalment no conec quins són els motius "estrictament familiars i personals" que van provocar la dimissió de Joan Herrera. Però imagino que no devia ser gens fàcil pel seu entorn veure'l lligat a l'engranatge d'un govern que, contràriament a la línia política que semblava que s'havia fixat en el moment de la seva investidura, ara s'orientava decididament en direcció a una política de dretes i havia decidit utilitzar la repressió com a única solució al conflicte de Catalunya.

---

P.S. Per aquells que, recordant Joan Herrera, us demaneu on para na Dolors Camats, dir que també podeu trobar-la a LinkedIn (8).

---

1. Alejandro Tena: No es ciudad para ciclistas: Almeida inicia la retirada de los carriles bici en Madrid, Público, 28.10.2019
2. Instituto para la Diversificación y el Ahorro Energético: Home page
3. Joan Herrera: LinkedIn, 
4. Wikipedia: Teresa Ribera
5. Eduardo Loren: Teresa Ribera ficha a Joan Herrera para impulsar las energías renovables, El HuffPost, 13.07.2018
6. Joan Herrera renuncia por motivos personales a la Dirección General del IDAE, IDAE, 06.09.2019
7. Joan Herrera renuncia como director general del IDAE "por motivos personales", Público, 06.09.2019
8. Dolors Camats: LinkedIn,
   

blade runner - los angeles, novembre 2019

Blade Runner - Yo he visto cosas que vosotros no creeriais, Youtube, 24.11.2014

@daveguasch

Los Angeles, novembre del 2019 ... Així comença Blade Runner, (1), el film del qual he pres en préstec pel meu avatar el nom d'un dels seus personatges: Roy Batty (2).

Un article signat per la redacció de VilaWeb (3) el presentava a principis de gener com: un dels films de culte del segle XX i un dels principals referents del cinema de ciència-ficció de tots els temps. A continuació deia que: Blade Runner ha estat fortament aclamat per haver-se avançat en qüestions que han esdevingut fonamentals aquest segle XXI, com ara la globalització, el canvi climàtic, la intel·ligència artificial i la superpoblació. La resta de l'article, i és una opinió molt personal, em sembla un resum actualitzat de l'article que Jonathan Amos va publicar en 2012 per commemorar els 30 anys de la sortida en sala del film (4).

Qualsevol que hagi llegit el llibre de Philip K. Dick (5) trobarà què és molt diferent del film. Res que no faci que et recomani de veure primer el film (si no ho has fet encara) i de llegir després del llibre (si no ho has fet encara).

Ara bé, una cosa és que adori aquest film i hagi perdut el compte de les vegades que l'he vist, i una altra estar d'acord amb què la distopia (6) que ens presenta tingui un caràcter prospectiu que el present hagi pogut confirmar.

Per exemple, no recordo que al film es vegi res que anticipi l'arribada dels telèfons mòbils: però puc recordar a Deckard utilitzant una targeta electrònica de visita per trucar des d'un visio-telèfon públic.

Contràriament al que avui és habitual arreu del món, no recordo haver vist una ciutat plena de càmeres ni els replicants amb geolocalitzadors per a facilitar que la policia els "retiri". Per no parlar del control per satèl·lit, omnipresent a Enemy of the State (7), un film que Tony Scott (8), el germà petit de Ridley Scott (9), va realitzar 16 anys després.

La publicitat inunda Los Angeles (LA), però els 'pijos' i el 'design pijo', més enllà dels paraigües amb fluorescent que van estar de moda ja fa temps, no apareixen gaire al film, en particular a les oficines.

Si en el terreny demogràfic la presència d'asiàtics és omnipresent, en el lingüístic, a més de l'anglès, molts habitants de LA parlen una mena de patois anomenat Interlingua (Cityspeak a la versió original), on es barregen llengües europees i asiàtiques. Ara bé, si has visitat Califòrnia, ja t'hauràs adonat que el bilingüisme que es practica ho és entre la tercera llengua més parlada del món: l'anglès (379 milions de parlants) i la segona: l'espanyol (460 milions de parlants) (10).

Sobre la màquina utilitzada pel famós test Voight-Kampff (cf. 1), que permet identificar als replicants a través dels moviments de l'iris durant un interrogatori ... tinc com el sentiment que al Center for Neural Circuit Genetics (MIT’s Picower Institute for Learning and Memory) o a la Binghamton University estan molt més avançats en aquest i altres terrenys (11). I sobre els robots, crec que ja estem en un estadi on hem superat la idea de la seva forma humanoide i els coneixem prou bé sota la seva forma funcional a les cadenes industrials de muntatge, satèl·lits, drons, robots militars de DARPA o, simplement, sota la forma de programes informàtics.

Entre els temes on sí que trobo un cert paral·lel amb el present hi ha el de la ciutat densament poblada, representada en una imatge amb múltiples capes de temps, amb una tensió latent entre el passat, el present i el futur. On l'alta tecnologia es concentra únicament en alguns espais, mentre altres se'ns presenten com a decadents, vells i abandonats

Em sento plenament identificat amb Begoña Piña (12) quan trobo una relació entre les colònies mineres del món exterior i Àfrica o Amèrica Llatina, i entre els replicants que fugen d'elles amb els immigrants. Paradoxalment, el film ens presenta uns replicants que fan prova de compassió i preocupació pels altres, en clara juxtaposició a uns humans desposseïts d'empatia, freds i impersonals. I això també em recorda el present que estem vivint.

Si els Blade Runners són un cos especial de la policia que s'encarrega de "retirar" als replicants fugitius que es troben a la Terra, no puc evitar fer un paral·lelisme amb els ICE dels USA (12), també coneguts com a La Migra (13), o altres cossos de policia que en altres països tenen la mateixa missió i que, com no tinc ganes que em "retirin", no mencionaré.

El paral·lelisme més trist però, és que si Roy Batty s'apaga al final del film, després de l'emocionant monòleg al terrat de l'edifici Bradbury (14) que pots veure al vídeo que obre aquest article, també ha estat en 2019, un 19 de juliol, que ens ha deixat l'actor que l'interpretava: Rutger Hauer (15). L'article que li va dedicar en David Torres, és un dels millors que mai he llegit, no te'l perdis (16).

---

1. Wikipedia: Blade Runner [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Roy Batty [en] [fr] [es] [ca]
3. El 2019 ha arribat: quines prediccions de ‘Blade Runner’ s’han complert?, Vilaweb, 04.01.2019
4. Jonathan Amos: Blade Runner: Which predictions have come true?, BBC News, 22.06.2012
5. Wikipedia: Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968) [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Dystopia [en] [fr] [es] [ca]
7. Wikipedia: Enemy of the State [en] [fr] [es] [ca]
8. Wikipedia: Tony Scott [en] [fr] [es] [ca]
9. Wikipedia: Ridley Scott [en] [fr] [es] [ca]
10. Wikipedia: List of languages by total number of speakers 
11. Veure Total Recall? publicat en aquest blog el 15.09.2014 || veure també Adrew Hatling: You can now be identified by your ‘brainprint’ with 100% accuracy, kurzweilai.net, 21.04.2016
12. Begoña Piña: La pregunta que ha hecho llorar a Harrison Ford, publico.es, 19.09.2017
13. Wikipedia: U.S. Immigration and Customs Enforcement || Beatriz Cazares: Qué hacer si la Migra toca a tu puerta? politica ya, 11.07.2019
14. Julián García: Roy Batty, el replicant de 'Blade runner', va néixer el 8 de gener del 2016, El Periódico, 08.01.2016
15. Wikipedia: Rutger Hauer [en] [fr] [es] [ca]
16. David Torres: Rutger Hauer en la Puerta de Tannhäuser, Punto de Fisión, Publico.es, 25.07.2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Antonio Alcántara: "Casitas de papel". Història del barri de Verdun - 9 Barris, Youtube, 22.08.2014

@daveguasch

Recordo de quan era petit un subterrani anomenat Colegio Academia Fleming (1) on, malgrat estar amuntegats, seguien arribant nous alumnes, fills de la immigració que s'afegien als que ja hi érem. També recordo que, en molt poc temps, havia arribat a desenvolupar l'habilitat d'identificar, amb poc marge d'error, de quina part d'Andalusia o d'Extremadura havien arribat els nou vinguts.

Tinc també un record molt llunyà de com els camps que s'estenien des del meu carrer fins a gairebé la Meridiana es van transformar en blocs de pisos en un tres i no res (1957-1966), per acollir les onades d'immigrants que arribaven a Barcelona principalment des de l'Espanya meridional, però també de barcelonins expulsats per l'especulació urbanística des d'altres punts de la ciutat (barraquistes o no), també de la Catalunya profunda, Castella i Aragó i, si m'he de refiar pels companys que tenia a classe, també dels espanyols que havien marxat del Protectorat Espanyol del Marroc (2) durant la descolonització. Aquells blocs de pisos es van convertir en allò que avui hom coneix amb el nom de barri de Porta (3).

Un barri de Porta al que la Wikipedia en català ens amaga les aberracions de l'especulació urbanística, lligada principalment al clan dels Sanahuja on, entre altres resultats, podem trobar que: Durante una década la mayoría de calles permanecieron sin asfaltar y algunas se convirtieron en sumideros donde proliferaban las ratas (cf. 3). Êl clan dels Sanahuja també va ser el responsable de la construcció dels pisos del Turó de la Peira, bona part d'ells ocupats per famílies humils procedents dels nuclis de barraques. Una construcció on es va utilitzar d’un ciment d’assecament ràpid que acabaria provocant el procés conegut com a aluminosi (4): un procés que també va acabar per afectar el bloc de pisos on jo havia viscut.

Sanahuja s’ha enriquit construint i reconstruint el que ell havia construït malament. ‘Ha cobrat a cada veí (...) milions de pessetes per rehabilitar els pisos que ell va construir malament' (...) ‘El mateix dia que s’enfonsava l’edifici del carrer Cadí 33, ell ja removia terres per construir l’Illa Diagonal’ (...) És intolerable que, igual que Franco, (...), Sanahuja morís al seu llit, sense pagar ni un duro en concepte de responsabilitat. Al contrari, ha fet encara més diners. Sanahuja, Porcioles (5) o Molins són també responsables  i també n’han sortit impunes’ (6).

Però res del que passés a la zona on jo vivia es podia comparar amb l'extrema misèria de la zona de Torre Baró, Roquetes o del que també es coneixia com el barri de Verdun, que prenia el nom del passeig que començava a la cantonada del carrer d'on jo vivia. Una zona que pots veure al vídeo que avui m'agradaria compartir amb tu. Tot i estar tallat al final, aquest vídeo em fa plorar de ràbia cada vegada que el veig.

Montanyà i Salamé deien del barri i de la seva gent (7):

Passejar per Nou Barris, xerrar amb els veïns, entre quintos i tapes, és conèixer-ne de prop les batalles del passat i del present, és fer un recorregut per una Barcelona que molts desconeixen, una ciutat viva on encara ens podem reconèixer. En els seus problemes i reivindicacions, en la memòria i en la festa (...) Nou Barris és, també, una actitud irreductible. Sempre s’han malfiat del poder. I no se n’obliden. No els han aplanat mai el camí.

Voldria acabar dient que els señoritos de Barcelona als qui feia al·lusió Manuel Vázquez Montalbán en un article publicat en 1993 (8) sempre han presentat Nou Barris com poblat exclusivament per població originària de l'Espanya meridional, malgrat haver-hi immigrants de tot l'estat, als que s'han afegit darrerament immigrants d'arreu del món (9). Això els ha permès passar per alt durant molts anys a tots aquells catalans que van immigrar des de la Catalunya interior o aquells que van haver de marxar dels seus barris gràcies a les operacions d'especulació a la vila: i no érem pocs!

A uns, els ha permès crear explicacions simplistes sobre els resultats electorals. A d'altres, crear llegendes urbanes d'un barri que s'hauria equiparat als altres barris de la ciutat gràcies a la combativitat dels seus habitants. Però la realitat és tossuda i, un cop més, està en contradicció amb les visions simplistes dels tertulians:

• Mentre l'independentisme s'enfonsava als barris de classe alta, seguia creixent als barris més pobres de la ciutat on, ERC recuperava pràcticament tot el vot que perdien els convergents a les classes mitjanes i penetrava per primera vegada als barris de menor renda. També el PSC recuperava en aquests barris la sangria de vots dels Comuns (10).
• Altrament, a Crític ens recordaven que Barcelona segueix sent una vila a dues velocitats: on la renda de les famílies que viuen al barri de Pedralbes és set vegades superior a la de les famílies de Ciutat Meridiana (11). I on Nou Barris globalitza el conjunt de barris més pobres de la ciutat, concentrant 9 dels 11 barris amb més atur de la vila (12). 
• També en l'esperança i qualitat de vida ens trobem davant d'una Barcelona a dues velocitats: el rànquing d’adolescents d'entre 15 i 19 anys que queden en estat està encapçalat per Trinitat Nova (on multipliquen per 5 els de la mitjana de Barcelona), Vallbona i Roquetes, on més del 30% d’embarassos són d'adolescents. 
• Nou Barris també és el districte que integra més barris en els quals els residents tenen una esperança de vida més baixa: en 4 dels 13, els seus habitants no superen els 80 anys; els veïns de Pedralbes viuen nou anys més que els de Torre Baró (cf. 12). 

No tinc gens clar que ni la independència de Catalunya ni l'aplicació del 155 siguin el tipus de missatge que estiguin esperant escoltar els habitants de Nou Barris. Però, un cop més, a qui podria importar-li?

Tinc com el sentiment que, entre tots aquells que heu seguit a Netflix una sèrie espanyola que porta per nom: "La casa de papel", pocs sou aquells que mai han sentit parlar de "Las Casas (o Casitas) de papel" del barri de Verdun. 

---

1. Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 29.09.2019
2. Wikipedia: Protectorat espanyol al Marroc
3. Wikipedia: Porta (Nou Barris) [ca] [es]
4. Roger Vinton: La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya, El Nacional, 12.03.2017
5. El Porcioles a qui es refereix la cita és en José María de Porcioles, a qui Pasqual Maragall va condecorar amb la medalla d'or de la ciutat. Veure a Barcelona i la memòria històrica - La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
6. Xavier Montanyà i Albert Salamé: Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi, VilaWeb, 29.06.2017
7. Xavier Montanyà i Albert Salamé: Les batalles de Nou Barris, VilaWeb, 29.06.2017
8. Manuel Vázquez Montalbán: La limpieza étnica de los señoritos, El Pais, 14.09.1993 || Veure a Barcelona i la memòria històrica - La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
9. Veure A nation ignorant and free? publicat en aquest blog el passat 21.04.2019 ||
10. Arturo Puente, Raúl Sánchez: El independentismo se hunde en los barrios de clase alta pero crece en las zonas pobres de Barcelona, eldiario.es, 30.05.2019
11. La renda familiar de sis dels 10 districtes de Barcelona estan per sota de la mitjana, El Periódico, 29.01.2014
12. Laura Aznar i Sergi Picazo (Mapes: Manuel Cuyàs): Cinc mapes que potser no has vist sobre la desigualtat a Barcelona, Crític, 15.05.2019

yael langella

@daveguasch

Corria l'any 1982 i recordo que estava bevent una birra amb un dels millors companys que mai he tingut: en José Antonio Borrego (1). Estàvem a la terrassa de l'àtic on vivia, a La Llagosta. Jo estava acabant el meu primer any a la universitat i feia estona que estava callat, immers en els meus pensaments. Ell em portava 13 anys. Era com un germà gran i em coneixia suficientment com per saber que estava rumiant alguna cosa. Quan em va demanar què era el què em passava pel cap, vaig respondre-li que tenia ganes de viure en carn pròpia aquelles idees per les quals treballàvem, i que estava considerant la possibilitat d'anar a un kibbutz (2) a Israel. No era un tema que li vingués de nou, ja n'havíem parlat abans, però aquest cop va veure que anava de debò.

En Jose em va dir que no feia gaire havia conegut una noia que venia d'Israel. Estava afiliada al sindicat tèxtil de BCN i, com jo també ho havia estat durant uns anys, creia que jo també la coneixia. No era el cas i, veient el meu interès per conèixer-la, em va arreglar una trobada.

La noia, Yael Sylvie Langella-Klépov, va nàixer el 1953 a París i va viure la seva infantesa a Tunísia. Es diu d'ella que era d'origen sefardita (3), però tenia una àvia d'origen rus. Per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.), al Japó i a Israel. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problema el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Treballava al laboratori d'un grup d'empreses tèxtils autogestionades. També com escriptora, poeta, traductora i fotògrafa. Però de tot això, fins i tot els seus companys de feina, no ens vam assabentar fins molt més tard.

Finalment ens vam trobar i vaig descobrir en ella una mirada que et ficava en confiança a l'instant, una gran humanitat, una extraordinària discreció i una gran capacitat per saber escoltar.

Vaig començar a explicar-li tot el que havia llegit sobre Israel. Recordo que va mirar-me amb molt d'interès quan vaig parlar-li d'un llibre d'Augustin Souchy (4), traduït a l'espanyol i publicat a l'Argentina (5):

L’anarcosindicalista alemany Augustin Souchy, en el seu informe "Reise durch die Kibbuzim", va reconèixer en aquest moviment "una família nombrosa, una economia total en què els mitjans de producció pertanyen a tots i els seus membres decideixen conjuntament, ja que els fruits del treball comú són tots. (...) Sense adonar-se'n, van ser els primers a Israel en seguir els ideals de Proudhon, Bakunin, Peter Kropotkin i Gustav Landauer (6).

Recordo que vaig guanyar un xic més en el seu interès quan vaig dir-li que feia temps que seguia l'Hashomer Hatzaïr (7). I encara més quan vaig dir-li que volia treballar a un kibbutz, però no volia seguir la via tradicional (8), sinó contactar directament la Kibbutz Artzi Federation (9), la federació majoritària de kibbutz, que tenia una orientació política més a l’esquerra i seguia mantenint amb fermesa els principis col·lectivistes dels orígens del moviment.

Yaël es va oferir a redactar-me una lletra de candidatura en hebreu i enviar-la a The Kibbutz Artzi Federation. Vam tornar a veure'ns per repassar-la junts, abans d'enviar-la (com tantes altres coses, la còpia que vaig fer deu estar en alguna de les caixes que tinc a la cava).

La resposta va trigar tres mesos en arribar. En aquell moment jo ja m'havia matriculat per un nou curs a la universitat i havia trobat quina era la disciplina que més m'apassionava i treballava de valent. Però, per damunt de tot, la il·lusió pels Acords de Camp David i la retirada definitiva del Sinaí en 1982 (10) es va convertir en una gran decepció quan vaig veure que el govern israelià seguia amb la construcció de colònies a Cisjordània, la guerra bruta del Líban (11) i els crims de guerra comesos per les milícies falangistes libaneses, sostingudes per Israel (12). L'opció d'anar a treballar a un kibbutz es va refredar i vaig acabar per perdre el contacte amb Yaël. No amb en Jose, a qui seguia veient de tant en tant per petar la xerrada.

Deu anys després vaig emigrar a Suïssa, no sense passar abans a veure en Jose per acomiadar-me. No s'havia generalitzat l'ús del correu electrònic, Facebook no existia, i WhatsApp vindria més tard. Jo anava de bòlit i només passava trucades des de les cabines. Però un dia que vaig baixar a BCN i vaig trobar-me amb una vella companya, el cel em va caure al damunt quan em va dir que en Jose havia mort en un accident idiota de treball, pocs mesos després que jo marxés a Suïssa. Sempre haviem estat tant units que la majoria dels companys va imaginar que jo ja ho sabia: ningú m'havia parlat!

Fa poc en Pepo també em va assabentar que Yaël ens havia deixat a causa d'un accident encara més idiota. Va passar un dia de gener del 2007, durant uns dies de vacances amb el seu company sentimental, quan va caure a un carrer de Lisboa per un esvoranc de set metres que havia quedat sense protecció arran d'un accident de cotxe, mentre feia unes passes enrere per enfocar un edifici que volia fotografiar.

La lectura dels articles que es van publicar amb ocasió de la seva mort ens van descobrir a molts un personatge que la seva extraordinària discreció i humilitat ens havia amagat. Et passo a continuació els articles que més m'han arribat al cor:

• En record de Yael Langella, Ateneu Llibertari Estel Negre, 01.03.2007 (recull d'articles)
• Yael Langella, companya i amiga, El PEN Català, 12.01.2007
  
• Carles Torner: En record de Yael Langella, El País, 18.01.2007
• Josefa Contijoch: Yael, l'àngela, normalitzacio.cat, 01.03.2007
• David Figueres: Yael, Els dies i les dones, 01.03.2007
• Yael Langella, visat.cat, abril 2009
  

---

1. Dictionnaire des militants anarchistes: José Antonio Borrego Velasco, 16.09.2010 || Anarcoefemèrides del 10 de juliol, Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma
2. Wikipedia: Kibbutz
3. Wikipedia: Sefardí
4. Wikipedia: Augustin Souchy || Augustin Souchy (Vida y obra), Blog de consulta de activistas, luchadoras y luchadores anarquistas, 25.12.2016
5. Augustin Souchy: Reise durch die Kibbuzim. Nota: l'edició austríaca d'aquest enllaç parla d'una primera edició del 1984.  Però jo havia comprat una vella edició traduïda a l'espanyol per una editorial argentina al Mercat de Sant Antoni. Buscar-la a les caixes que tinc a la cava em portaria dies. però si t'interessa puc mirar de buscar-la quan tingui un moment.
6. Maurice Schuhmann: Anarchie im Kibbuz, Jungle.Word, 29.06.2017. (Les arrels anarquistes del moviment kibbutz. Tot i que va haver-hi molts elements anarquistes en el primer moviment dels kibbutz, avui dia els anarquistes amb prou feines es relacionen positivament amb aquest).
7. Wikipedia: Hachomer Hatzaïr
8. Kibbutz Volunteers Program Center: Home Page
9. Wikipedia: Kibboutz Artzi || Israel Society & Culture: The Kibbutz Artzi Federation, Jewish Virtual Library
10. Wikipedia: Accords de Camp David
11. Wikipedia: Intervention militaire israélienne au Liban de 1982
12. Wikipedia: Massacre de Sabra et Chatila