|
Estic al número 69 de l'avinguda del Paral·lel. No m'acabo de creure que pugui estar al mateix lloc on, entre 1910 i 1939, es trobava un dels bars més emblemàtics de la ciutat: La Tranquilidad, Intento imaginar el local original, que descrivien com quadrat, ple de taules i cadires, i amb capacitat per unes 200 persones. El seu taulell, la pianola i la nevera. Les parets nues, llevat de la frontal, adornada per un retrat de Ferrer i Guàrdia, que enaltia l'Escola Moderna.
Tanco els ulls per transportar-me als anys trenta del segle passat, quan els obrers anarquistes arribaven al bar per trobar els companys quan plegaven de la feina. Obro els ulls i miro per la finestra recordant que, durant els freqüents períodes de tancament del bar, els clients solien acudir al bar Chicago, a la vorera oposada del Paral·lel, cantonada Ronda Sant Pau; o bé al bar Rosales. Era en aquests tres bars, al voltant de la Bretxa de Sant Pau, que es repartia la militància anarquista del barri.
Busco amb la mirada en Martí Sisteró, natural de Puigverd d'Agramunt, propietari del bar des de 1928. Un antic militant cenetista que no tenia problema en servir gots d'aigua de l'aixeta i deixar que els clients s'hi estiguessin el temps que desitgessin, fins i tot si no consumien res.
Segueixo recorrent el local amb la mirada, demanant-me on estaria la taula on es reunien Los Solidarios: Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Joan García Oliver,, Antonio Ortiz, Ramona Berni, Ricardo Sanz, Pepita Not, Gregorio Jover, Francesc (Quico) Sabaté, ... Potser també van passar algun cop pel bar en Salvador Seguí i en Tero, abans que els pistolers de Bravo Portillo se'ls carreguessin. Potser també es deixaven caure, tot i que no crec que ho fessin sovint en Joan Peiró, Ángel Pestaña, Frederica Montseny o Germinal Esgleas.
Intento imaginar la barreja de veus i d'accents d'aquells que es reunien per discutir. També d'aquells que intentaven aïllar-se del soroll per redactar continguts per pamflets i revistes. Penso en les llargues hores durant les quals Émilienne Morin esperava l'arribada de Durruti, abans d'entrar al teatre Goya, on treballava com acomodadora.
Torno a tancar els ulls i intento imaginar l'enrenou que es devia organitzar durant les batudes de la policia, que eren contínues i freqüents. Primer sota la violència cega de Martínez Anido i Miguel Arlegui, més tard la de Dencàs i els germans Badia. Intento situar-me en gener del 1932 quan, amb ocasió de la proclamació del comunisme llibertari a Fígols i la conca de l'Alt Llobregat, en una sola batuda van ser detingudes al bar més de 140 persones, incloent-hi el seu propietari.
A molts d'aquells detinguts els van tancar a la bodega del vapor Buenos Aires de la Transmediterránea -la companyia de Joan March, també conegut com el banquer de Franco- i els van desterrar, sense cap judici, a Villa Cisneros (Sàhara espanyol). Entre els deportats hi havia Martí Sisteró, també Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso o Ramón Vila "Caracremada". El març de 1934, Martí Sisteró explicava a un periodista que, des de l'episodi de Villa Cisneros, la policia havia practicat 36 registres, durant els quals 210 dels seus parroquians havien estat detinguts.
Torno a mirar per la finestra i m'emociono recordant que va ser també en aquesta part de l'avinguda del Paral·lel que va tenir lloc un dels combats determinants que va acabar amb la sublevació militar del 19 de juliol del 1936 i va alliberar Barcelona.
De sobte, noto que algú m'agafa pel braç i em diu: "Es troba bé, senyor?" Em dono la volta i m'excuso responent "Si, gràcies". I llavors segueix dient-me: "No passa res. Li estava demanant si s'ho prendrà aquí o si és per emportar" ... Em quedo mirant a la noia i penso en la gran ironia de tota aquesta història car, actualment, al número 69 de l'avinguda del Paral·lel, hi ha un gran McDonald's. "M'ho prendré aquí, gràcies", responc.
I mentre espero al taulell a què em lliurin la comanda, recordo les cançons d'un film ... Però avui ja se m'ha fet tard, ja parlarem un altre dia.
Tanco els ulls per transportar-me als anys trenta del segle passat, quan els obrers anarquistes arribaven al bar per trobar els companys quan plegaven de la feina. Obro els ulls i miro per la finestra recordant que, durant els freqüents períodes de tancament del bar, els clients solien acudir al bar Chicago, a la vorera oposada del Paral·lel, cantonada Ronda Sant Pau; o bé al bar Rosales. Era en aquests tres bars, al voltant de la Bretxa de Sant Pau, que es repartia la militància anarquista del barri.
Busco amb la mirada en Martí Sisteró, natural de Puigverd d'Agramunt, propietari del bar des de 1928. Un antic militant cenetista que no tenia problema en servir gots d'aigua de l'aixeta i deixar que els clients s'hi estiguessin el temps que desitgessin, fins i tot si no consumien res.
|
Segueixo recorrent el local amb la mirada, demanant-me on estaria la taula on es reunien Los Solidarios: Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Joan García Oliver,, Antonio Ortiz, Ramona Berni, Ricardo Sanz, Pepita Not, Gregorio Jover, Francesc (Quico) Sabaté, ... Potser també van passar algun cop pel bar en Salvador Seguí i en Tero, abans que els pistolers de Bravo Portillo se'ls carreguessin. Potser també es deixaven caure, tot i que no crec que ho fessin sovint en Joan Peiró, Ángel Pestaña, Frederica Montseny o Germinal Esgleas.
Intento imaginar la barreja de veus i d'accents d'aquells que es reunien per discutir. També d'aquells que intentaven aïllar-se del soroll per redactar continguts per pamflets i revistes. Penso en les llargues hores durant les quals Émilienne Morin esperava l'arribada de Durruti, abans d'entrar al teatre Goya, on treballava com acomodadora.
Torno a tancar els ulls i intento imaginar l'enrenou que es devia organitzar durant les batudes de la policia, que eren contínues i freqüents. Primer sota la violència cega de Martínez Anido i Miguel Arlegui, més tard la de Dencàs i els germans Badia. Intento situar-me en gener del 1932 quan, amb ocasió de la proclamació del comunisme llibertari a Fígols i la conca de l'Alt Llobregat, en una sola batuda van ser detingudes al bar més de 140 persones, incloent-hi el seu propietari.
A molts d'aquells detinguts els van tancar a la bodega del vapor Buenos Aires de la Transmediterránea -la companyia de Joan March, també conegut com el banquer de Franco- i els van desterrar, sense cap judici, a Villa Cisneros (Sàhara espanyol). Entre els deportats hi havia Martí Sisteró, també Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso o Ramón Vila "Caracremada". El març de 1934, Martí Sisteró explicava a un periodista que, des de l'episodi de Villa Cisneros, la policia havia practicat 36 registres, durant els quals 210 dels seus parroquians havien estat detinguts.
Torno a mirar per la finestra i m'emociono recordant que va ser també en aquesta part de l'avinguda del Paral·lel que va tenir lloc un dels combats determinants que va acabar amb la sublevació militar del 19 de juliol del 1936 i va alliberar Barcelona.
De sobte, noto que algú m'agafa pel braç i em diu: "Es troba bé, senyor?" Em dono la volta i m'excuso responent "Si, gràcies". I llavors segueix dient-me: "No passa res. Li estava demanant si s'ho prendrà aquí o si és per emportar" ... Em quedo mirant a la noia i penso en la gran ironia de tota aquesta història car, actualment, al número 69 de l'avinguda del Paral·lel, hi ha un gran McDonald's. "M'ho prendré aquí, gràcies", responc.
I mentre espero al taulell a què em lliurin la comanda, recordo les cançons d'un film ... Però avui ja se m'ha fet tard, ja parlarem un altre dia.
- Agustín Guillamón: El bar "La Tranquilidad" y el 19 de Julio de 1936 en el Paralelo, Portal Libertario OACA, 10.02.2018
- Higinio Polo: El Paralelo: cabarets, cultura popular y revolución, Partido Comunista de Madrid, 03.09.2013
- Facebook: Contra la Impunidad del Franquismo, 09.05.2017
- La Tranquilidad. Paral.lel 69. (1915-1939), Barcelofilia, Inventari de la Barcelona desapareguda, 05.03.2011
No comments:
Post a Comment