Al primer article d'aquesta sèrie:
Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, t'explicava que, quan era petit, amb els companys del carrer ens llençàvem en patinets de fusta amb rodaments pel pendent del
carrer Felanitx, a pocs metres d'on uns anys abans havia mort metrallat per la policia en Facerias (1).
Fa poc vaig veure que l'equip de
Relligant Nou Barris havia publicat un vídeo amb testimonis d'aquell fet (2) i, dies més tard, un article excel·lent que Xavier Montanyà havia publicat a VilaWeb en commemoració dels 60 anys de la mort de Josep Lluís Facerias (3).
Què podia estar fent en Facerias al meu barri va ser quelcom en què vaig estar rumiant durant anys.
Va passar molt de temps abans que m'assabentés que
Can Peguera, el barri on tant m'agradava passejar en estiu quan es feia fosc, s'havia construït el 1929 per allotjar a la població obrera desnonada per la construcció de l'
Exposició Universal (4). I que aquest barri es va convertir així en un dels focus més importants de l'anarquisme a
Catalunya (5):
En el barrio de casa baratas de Can Peguera (6) la CNT tuvo gran influencia hasta el punto de convertirse en el primer núcleo urbano de toda Barcelona y el segundo de Cataluña con más implantación anarcosindicalista, después del barrio de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El punto habitual de reunión de los anarquistas, era el bar bodega Munich, ubicado en el número 37 de la calle de Espinauga (7). En ese barrio residía buena parte del equipo de redacción del diario "Solidaridad Obrera" (8). Un personaje destacado fue Juan Manuel Molina Mateo "Juanele" (9), conocido residente miembro de la CNT, secretario general de la FAI y director de su órgano de prensa, "Tierra y libertad" (10) .
Jo afegiria també un altre personatge remarcable: Lola Iturbe (11). Naturalment, en aquest barri, com a la Sagrera (cf. 6) hi havia altres personatges remarcables: els seus obrers, que també van prendre en mà la construcció d'un refugi antiaeri per tal de protegir la població dels atacs de l'aviació feixista (12). Als voltants de
Can Peguera hi havia més refugis, com els d’
Horta o els de la
Prosperitat, el de la
Riera de Sant Iscle (situat a sota del
Passeig d'Urrutia), el de
Via Júlia, al carrer
Flor de neu, etc. El de
Can Peguera però, és l’únic de
Nou Barris que resta encara conservat.
Acabada la revolució i la guerra civil, el barri es va ampliar el 1947 per acollir als desnonats de l'
avinguda de les Drassanes (13), reconstruïda sobre les runes dels edificis que van caure sota les bombes de l'aviació feixista italiana (14). També amb desnonats pels plans urbanístics de la
Barceloneta i de
la Ribera.
El 1974, la
Entidad Municipal Metropolitana de Barcelona preparava un
Pla General Metropolità que contemplava l’enderrocament del barri per donar a l’espai "
nous usos". El moviment veïnal s'hi va oposar ferotgement i, després d'anys de lluita, el
Patronat Municipal de l’Habitatge va presentar en 1981 un pla per a la millora de tots els immobles que tenia en règim de lloguer: el 1983 es van iniciar les tasques de rehabilitació (15).
Marc Piquer publicava en octubre del 2011 un article que et recomano llegir:
En un llogaret de la Gàl·lia … El barri més progre de Barcelona resisteix amagat darrere el Turó de la Peira (16)
“Som i serem un veïnat d’esquerres”. El Pep no parla per parlar. Part de la Columna de Durruti va sortir d’aquí. Les Cases Barates (...) eren un niu de cenetistes i per això les represàlies van ser brutals. En l’actualitat, socialistes i ecosocialistes no tenen rival. “Ara hi posarem un reformatori per a joves”. L’enèsim equipament que altres barris rebutjarien (...) Quan queien les bombes, tothom acudia al refugi antiaeri, actualment amb els accessos tapiats. Recuperar-lo és una vella reivindicació veïnal. Jo, en canvi, em marco una altra fita a curt termini: trobar un bar. “Tan sols en tenim dos, i un no te’l recomano”, em diu el Pep. El segon és el local social del PSC, i intueixo -veient els retrats de polítics que pengen de les parets- que tampoc no és apte per a tots els gustos.
Recordo amb molta tristor que, en compensació per la rehabilitació del barri (cf. 14), l'Ajuntament va enderrocar la barriada de
Can Carreras (17). Eren cases on havien viscut companys d'escola. Sobre les seves runes, l'Ajuntament va ampliar el
Parc Central de Nou Barris i va construir en 1990 habitatges per allotjar els habitants de l’últim barri de barraques de Barcelona, situades al
carrer Alegre del
districte d’Horta-Guinardó . El gener del 2015, el barri semblava haver-se salvat de l'especulació urbanística (18), però amb l'arribada dels nous veïns, els conflictes dels habitants del barri amb les autoritats van canviar completament de registre (19).
Tornant al
carrer Felanitx, a la cruïlla amb el d'
Alcúdia hi havia un descampat on durant el dia jugava la canalla, que els veïns utilitzaven al vespre com a pàrquing, que sovint era utilitzat pels firaires dels autos de xoc i on, un cop a l'any, cremaven les fogueres de Sant Joan. Durant la transició, l'ajuntament va construir una plaça sense nom, coneguda pels veïns com la '
plaça del carrer de l'Alcúdia'. En 2018, l'
Associació de veïns del barri de Porta va organitzar una votació per batejar aquesta plaça amb un nom propi. Després d'un procés participatiu, es va arribar a la decisió d'atorgar-li el nom de '
plaça del Maquis', com homenatge a la lluita antifeixista de
Nou Barris. Recordant, però sense mencionar a Josep Lluís Facerias, clar. Car Espanya, país on la cançó
Bella Ciao és cantada per molts d'aquells que es proclamen hereus del feixisme (20), és l'únic país d'Europa on els partisans que van lluitar contra els feixistes són considerats com terroristes (21).
La lentitud dels processos per canviar el nomenclàtor (22) va fer que el nou nom de la plaça no es pogués aplicar durant el precedent mandat d'Ada Colau, l'alcaldessa que té una fotografia de Frederica Montseny al damunt de la taula del seu despatx (23).
Altrament ja fa molts anys que, cada 30 d’agost, la
Marxa Homenatge als Maquis (24), historiadors, poetes, vells i joves anarquistes, celebren un acte d’homenatge al guerriller llibertari en el lloc on va caure cosit a trets i reivindiquen que la plaça s’anomeni Josep Lluís Facerias (ara és la
plaça de Las Madres de la plaza de Mayo, que també tenen una placa a terra, molt a prop de la del guerriller).
