El gener del 2018,
Marc Pons (1) ens recordava que aquells que hom anomenava
Sarraïns, eren descendents de la població iberoromana que, durant els primers segles de dominació àrab, entre el 700 i el 1000, s'havia convertit a l'islam.
Els moriscos i la llengua
Al segle XI, el geògraf i historiador andalusí
Al-Udhri (2) va deixar escrit què, tot i que la població era majoritàriament musulmana, no hi havia a
Osca "
ni un sol àrab pur", (3). Al s. XII, el geògraf i cartògraf
Muhammad al-Idrisi (4), escrivia què, a
Turtuxa (Tortosa) i a
Lareda (Lleida), a diferència del que passava a
Balansiya (València) o a
Saraqusta (Saragossa),
mai no havia sentit ningú parlar en àrab, tampoc en amazic.
És molt probable que aquells andalusins parlessin una
evolució local del llatí vulgar que, si va existir -no hi ha però cap testimoni documental-, va desaparèixer amb la conquesta i ocupació de Tortosa i de Lleida per les tropes de
Ramon Berenguer IV (cf. 1).
De fet, en el moment de la seva expulsió,
la immensa majoria dels descendents dels iberoromans convertits a l'Islam que vivien al que avui coneixem com a Catalunya ni tan sols entenien l'àrab. Qualsevol que fos la llengua que parlessin, després de la conquesta dels cristians parlaven català (cf. 3). Però com va quedar clar amb la seva expulsió,
hom no els considerava catalans.
L'expulsió dels moriscos: quants eren?
Fa 410 anys, el 29 de maig de 1610, entrava en vigor a Catalunya l'
edicte general d'expulsió dels moriscos, signat un any abans pel rei
Felip III. Segons alguns autors, a Catalunya aquella mesura va afectar un col·lectiu de
6.000 persones (quasi
el 2% de la població), concentrades bàsicament a les valls baixes dels rius Segre i Ebre -la Catalunya Nova-, a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Globalment, als països de la
Corona d'Aragó aquesta mesura va afectar
190.000 persones (
el 20% de la població) i als de la
Corona de Castella, gairebé
100.000 (
el 4% de la població). Una tragèdia humana només comparable a l'
expulsió dels jueus (1492) i a l'intent d'
extermini del poble gitano (1751).
El baix nombre de moriscs a Catalunya no era casual. Turtuxa i Lareda (Tortosa i Lleida) eren unes ciutats que concentraven una població de 8.000 a 10.000 habitants, el doble del cens de Barcelona o de Girona (5). Però després de la seva conquesta pels mercenaris estrangers de Ramon Berenguer IV (5) ni el comte ni els seus successors no van respectar gairebé res del que es va signar en les actes de capitulació d'aquelles ciutats. Enganyats, la majoria dels moriscos d'aquella Catalunya Nova van exiliar-se molt abans de la seva expulsió: bàsicament cap als territoris musulmans del País Valencià, del baix Aragó i, en menor mesura cap a Granada (cf. 1).
Fins a l’any 1525, en què tots els musulmans de la
Corona d’Aragó van ser obligats a convertir-se al cristianisme,
els moriscos que no van marxar van ser obligats a pagar la pràctica de la seva fe amb unes condicions socials i jurídiques que els equiparaven a les dels pagesos de remença de la Catalunya Vella (cf. 1) (6).
Més enllà de l'Arcàdia meravellosa amb què els 'divulgadores de mitos' ens han presentat la Catalunya medieval, Marc Pons (cf. 1) ens recorda que el règim polític i el model econòmic catalans de la baixa Edat Mitjana descansaven en bona part sobre la brutal explotació econòmica i jurídica de la pagesia de remença de la Catalunya Vella i de la pagesia morisca de la Catalunya Nova.
Per què va haver-hi tan pocs moriscos expulsats de Catalunya?
En 1610 el 50% dels moriscos que vivien a Catalunya es concentrava a quatre poblacions: Ascó i Benissanet (Ribera d'Ebre), i Seròs i Aitona (Segrià). Alguns autors parlen de
6.000 moriscos subjectes a l'ordre d'expulsió: un nombre molt reduït en relació amb la població de segles anteriors, degut tant a l'
exili com, segons l'explicació dels '
divulgadores de mitos', al
mestissatge que s'havia produït amb la població cristiana vella.
Els moriscos de l’Ebre intentaven dissoldre’s entre els cristians i passar el més desapercebuts possible. Un exemple d’esta actitud la trobem en la seua política matrimonial. Procuraven que les seues filles es casessen amb cristians vells millorant les seues dots tot el que podien, encara que fos a canvi de perdre part del seu patrimoni. Esta mescla, que per als cristians vells no deixava de ser un bon negoci, al cap dels anys va arribar a ser molt important i s’estenia a la majoria de les cases, i feia que cada vegada fos més difícil diferenciar un cristià vell d’un morisc (7).
Seguint amb l'explicació dels '
divulgadores de mitos', l'enquesta feta per la Inquisició amb el propòsit de crear un
cens d'expulsables va revelar que:
El grau de mestissatge era del 100% a Flix, del 82% a Tivissa i del 79% a Móra d'Ebre. L’enquesta de la Inquisició també confirmava que el català era la llengua que parlaven els moriscos que vivien a Catalunya, els quals vestien, menjaven i bevien com els cristians vells, i celebraven, si més no socialment, la litúrgia i els sagraments cristians.
A la gran satisfacció d'alguns '
divulgadores de mitos', com tot això els diferenciava dels moriscos que vivien als regnes de València, Aragó, Castella o a l'antic Regne de Granada,
la majoria es va poder salvar de l'expulsió.
Aparentment
no sóc el primer que no s'ha empassat aquesta història car, el 1611, el virrei de Catalunya:
Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas (8) va encarregar una enquesta al doctor
Pere Joan Hortolà (9) per identificar la situació dels moriscos que no havien sigut expulsats.
L'informe d'Hortolà va ser categòric afirmant que
no hi havia diferències entre els moriscos expulsats i els que s'hi van quedar, defensant la idea que
les informacions que es van fer servir per demostrar la seva integració van ser comprades, participant en aquesta corrupció els clergues de Tortosa. També va denunciar el
retorn de molts moriscos que formaven part de les quadrilles de bandolers que infestaven Catalunya i que el virrei sospitava en connivència amb algunes institucions catalanes (...). Després de propugnar una nova expulsió, aquesta es va deixar córrer, promovent només l'expulsió dels retornats i el trasllat dels moriscos sospitosos a llocs amb garantia de moriscos cristianitzats '
para que tomaren exemplo'.
L'expulsió dels moriscos: la logística
La majoria dels '
divulgadores de mitos' presenten aquell edicte de
Felip III com una decisió política '
espanyola' que no gaudia de gens de simpatia a Catalunya, on hi hauria una vetllada oposició a la seva aplicació. Si al principi
Felip III temia que la Generalitat s’oposaria a l’expulsió al·legant que les Constitucions catalanes protegien aquells moriscos que parlaven i vivien en català, ràpidament es va adonar que aquestes preocupacions eren infundades. Més encara quan va rebre una carta
dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven amb entusiasme (cf. 7):
“besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs”.
Per cert, un detall afegit al de l'informe de
Pere Joan Hortolà (cf. 9) del que tampoc no parlen gaire alguns '
divulgadores de mitos' és que les columnes de moriscos de l'Ebre, del Cinca i del Segre foren conduïdes fins a
La Ràpita per tropes comandades per
Gastó de Montcada i de Gralla, membre de la vella família dels
Montcada i propietari d'una llarguíssima llista de títols nobiliaris que pots trobar a la base de dades de la
Real Academia de la Historia (10), on també trobaràs que, entre 1610 i 1615, també va ocupar el càrrec de
virrei d'Aragó.
Als moriscos que, per diferents motius, no havien arribat a un acord amb els clergues
se'ls va desnonar de les seves cases i de les seves terres: a Aitona 724 habitants de 725, a Serós 783 de 792 (11) ... Al proper article de la sèrie veurem com se'ls hi van afegir els moriscos de l'Aragó i de València, custodiats com a delinqüents i conduïts, en unes condicions infrahumanes, fins a La Ràpita i embarcats amb destinació a Tunísia.
A partir de primers de juny de 1610, a la Ràpita,“en la part del Port més junta i contigua a la casa de dit monestir”, al voltant de la zona de l’actual mercat del poble, es van començar a reunir desenes de milers de persones que marxaven expulsades. A esta gentada se li havien d’afegir els soldats desplaçats al lloc, els mariners i els forçats de vint-i-cinc o trenta galeres i d’uns cent cinquanta vaixells de diverses capacitats. L’operació va durar gairebé quatre mesos i es va donar per acabada el dia 16 de setembre de 1610 en què tot va quedar “net i expedit” segons les cròniques (cf. 4, cf. 11).
La majoria dels moriscos que van sortir de la Ràpita van acabar desembarcant a Tunísia.
Una de les grans paradoxes de l'edicte d'expulsió dels moriscos era que, en part, aquest es justificava per l'acusació de col·laboració i cobertura dels corsaris barbarescos que assolaven les costes del Mediterrani. El cas és què, un cop al nord de l'Africa, alguns d'aquells moriscos van optar pel camí de la pirateria com a forma de guanyar-se la vida, però també de venjança contra aquells els van expulsar de la seva terra. Es van unir al mitic pirata Barba-rossa i van atacar amb inusitada violència les costes de les Balears i del País Valencià, tot com les costes catalanes i l'Algarve portuguès. Probablement, també van atacar algunes d'aquelles galeres que els diputats de la Generalitat van posar a disposició del rei Felip III després de besar-li la mà infinites vegades (cf. 4) (12) .
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Marc Pons: Els tagarins: què se’n va fer dels moriscos catalans?, elnacional.cat, 21.01.2018
- Wikipedia: Al-Udhri [en] [fr] [es] [ca]
- Abdennur Prado: Els moriscos de Catalunya, Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català, El Periódico de Catalunya, 09.04.2009
- Wikipedia: Al-Idrissí [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Venim del nord, tornem del sud (6), publicat en aquest blog el 18.11.2020
- Wikipedia: Remences [ca] [es], Guerra dels Remences [ca] [es], Francesc de Verntallat, Bartomeu Sala | Veure també Festival Irmandiño - Moeche (2019), publicat en aquest blog l'11.08.2019
- Jordi Gilabert Tomàs: 1610: l’expulsió dels moriscos per la Ràpita, Port Fangós, Blog d'història del Delta de l'Ebre
- Wikipedia: Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas
- Informaçión de testigos recibida por el doctor Pedro Joan Hortolà en
execuçión de la commissión que le ha sido hecha por el exmº Sºr marqués
de Almaçán etc virrey y capitan general por sumagd en el Principado de
Catalunya y sus condados. Sobre los moriscos que quedaron en la
expulçión que dellos se hizo en la ciudad de Tortosa y su Ribera de
Hebro y los que fueron expellidos y han buelto. A Eva Serra i Puig: Els
moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre.L’administració de
Galceran Albanell,batlle i alcaid de la batllia de Tortosa(del 30 de
març de 1611 al 2 de març de 1612), Manuscrits 28, 2010 103-140
- Real Academia de la Historia - DB~e: Gastón de Moncada y Gralla
- Josep M. Mir i Tomàs: Els moriscos de l'Ebre, Cinca i Segre embarcats als Alfacs i Vinaròs, Quina la fem? 20.10.2015
- Brígida Gallego-Coín: Hubo moriscos que por rebeldía se hicieron piratas, Ideal, 15.05.2009
