David Guasch: S.O.S.: el mundo en peligro

Tuesday, July 28, 2020

S.O.S.: el mundo en peligro - los silicatos

Island of Terror (1966), Original Trailer, Youtube

Probablement va ser durant l'estiu del 1976 o el del 1977. Francament, no ho recordo. El cas és que un bon amic i jo ens vam quedar sols treballant a Barcelona: la colla i les nostres respectives havien marxat de vacances. Encara no havia arribat el boom turístic, Barcelona estava buida i tots els antros on acostumàvem a anar estaven tancats per vacances. No sé on, el meu amic va veure que al barri de Gràcia organitzaven unes jornades de cinema fantàstic i de terror, bàsicament sèries B: un gènere que, en aquells temps, no tenia un gran nombre de seguidors.

Com haver vist al cine Virrey (1) La noche de los muertos vivientes de George A. Romero (2) m'havia immunitzat de per vida, al programa hi havia molts films que ja havíem vist, tret d'un que va retenir la nostra atenció. En algunes crítiques, el seu nom en espanyol, La isla del Terror, responia al seu títol original en anglès: Island of Terror. Però, com passa habitualment, algú va decidir que S.O.S. El mundo en peligro li anava millor.

Seguint amb les critiques, vam veure que havia estat dirigit per Terence Fisher, que també havia dirigit els millors films de terror dels anys 1950's. Uns films on es van donar a conèixer actors com Peter Cushing o Christopher Lee (3). Justament, al càsting d'aquest film hi havia Peter Cushing. Diable, el film prometia!

Molts anys després, el crític d'El País (4) va dir d'aquest film que: Se trata de una película de serie B con mucho clima, que no teme a sus limitaciones presupuestarias, supliéndolas con grandes dosis de ingenio y clara conciencia de género. Era bàsicament el que deien totes les crítiques que vam llegir abans d'anar a veure el film, i el que han seguit dient anys més tard (5).

Quan vam arribar a la platea del cinema regnava un silenci sepulcral. Vam realitzar que estàvem rodejats per un munt de frikies que també s'havien quedat a Barcelona aquell estiu. Molts d'ells portaven les ulleres de pasta que en aquell moment estaven de moda entre els grans directors de cinema. Això ens va acabar de convèncer que el film prometia de debò.

La trama de S.O.S.: el mundo en peligro es desenvolupa a una l'illa del nord d'Irlanda (6), on es troba el laboratori d'un eminent investigador a la recerca d'una cura contra al càncer. Una explosió accidental al laboratori, crea una nova forma de vida, a la qual hom anomenarà "los silicatos" (a la versió espanyola, també: bichos asquerosos), una mena de tortugues amb trompa que es reprodueixen molt ràpidament per fissió, i utilitzen el seu únic tentacle per injectar un enzim que desfà els ossos de les seves víctimes, que xuclaran amb el seu tentacle per alimentar-se (7).

També semblaven tenir la capacitat de xiular molt fort i unes insòlites competències com electricistes. Si tot plegat no fos prou, la duresa de la cuirassa que cobria el seu cos feia que "los silicatos" fossin pràcticament indestructibles. Davant la por que aquestes criatures demoníaques s'estenguessin per la resta de l'illa, els seus habitants, comandats per dos doctors, van posar en marxa unes estratègies delirants per combatre'ls. Finalment, els liquidarien amb l'isòtop Estronci-90. Millor ho deixem aquí.

A mesura que el film avançava, el meu amic i jo fèiem esforços sobrehumans per no petar de riure. Especialment durant les escenes on la protagonista es fica nerviosa i els científics la sacsegen violentament per tranquil·litzar-la: si ja has vist Aterriza como puedas (8), saps de què estic parlant.

Però quan vam veure l'escena del vídeo que tanca aquest article, amb una mena de Silicato Ninja, ja no vam poder més i vam riure de valent. Altres espectadors s'hi van afegir. Els frikies de la sala ens van mirar a través de les seves ulleres de pasta reprovant la nostra actitud i ens van reclamar silenci. Jo ja no podia més!

Probablement un dels films de terror i ciència-ficció més dolents que mai no he vist. Segurament, un dels films que mai no oblidaré per tot el que em va fer riure.