El passat 14 de Juliol vaig publicar un article que portava per títol:
Barcelona i la memòria històrica: Poblenou (1). Francament, no em va sorprendre el nombre de missatges que vaig rebre en privat de persones que no havien sentit parlar mai de la Barcelona que estava descrivint, tampoc del
Club Esportiu Júpiter i la seva relació amb el moviment obrer anarquista de Poblenou.
Seguint amb el gran esforç que s'ha fet al nostre país per fer-nos oblidar qui som i d'on venim (amb la participació estel·lar de molts polítics i acadèmics catalans), avui m'agradaria dir tres o quatre coses sobre el barri de
La Sagrera i la seva relació amb el moviment obrer anarquista. I ho faré des d'una perspectiva molt diferent de la que vaig seguir a l'article precedent: la meva memòria històrica.
La meva àvia materna va néixer al barri de
La Sagrera. Els seus pares eren originaris de la zona d'
Águilas (Múrcia) (2). El meu besavi havia "
segrestat" a la meva besàvia amb la idea de passar una nit junts i, segons les tradicions, casar-se amb ella. Tradició o no, la cosa no va ser ben vista per ambdues famílies i els meus besavis van haver de marxar. Van emigrar a Barcelona, on la necessitat, les
llums i els escassos coneixements professionals del meu besavi van fer que acabés "
treballant" com
esquirol enllà on hi havia una vaga. I com al barri on vivien la majoria dels obrers estaven sindicats a la CNT, sovint havia de tornar al vespre a casa protegit per la policia o els "
pistoleros" de la patronal.
Els meus besavis van tenir 10 fills, dels que crec haver entès que van passar la infància 8. I en una època en la qual "
sumar" o "
ampliar la base" semblava tenir un significat diferent del d'ara, la canalla de l'
esquirol del meu besavi va aprendre a llegir i a escriure als cursos de nit de l'escola de l'
Ateneu llibertari de la Sagrera (3), fundada per en Josep Torres Tribó (4), deixeble de l'immens Joan Puig Elías (5). Més tard, com la majoria dels obrers del barri, van acabar sindicats a la CNT.
El meu avi matern era fill d'emigrants aragonesos, originaris de
L'Almúnia de San Juan (6). El fet que el seu pare fos cap de colla a una empresa de la construcció tampoc va ser un obstacle perquè el seu fill anés als cursos de nit de l'
Ateneu llibertari de la Sagrera, d'on va sortir apassionat per la lectura dels clàssics grecs, dels que sempre tenia llibres per casa. Va ser a l'
Ateneu llibertari de la Sagrera on el meu avi va conèixer uns germans de la meva àvia i, un dia que va anar a casa d'ells i la va conèixer, va tenir un autèntic "
coup de foudre" per ella.
A més de treballar, el meu avi jugava a un club de futbol del barri, avui conegut amb el nom de
CE Sagrerenc (7): el pots veure a la imatge deteriorada amb la qual obro aquest article. A la pàgina que el club dedica a explicar la seva història no trobaràs res que et digui que el CE Sagrerenc va ser el resultat de la fusió del
FC Universal i del
Casal Nacionalista Sagrerenc en 1926. Això ho trobaràs a la pàgina que Wikipedia dedica a la
Història del futbol a Catalunya (cf. 7). El que tampoc trobaràs a la pàgina que el club dedica a explicar la seva història, tampoc a Wikipedia, és la relació dels militants del moviment obrer anarquista del barri amb aquest club.
Deixant de banda les
historietes que l'Antonio Baños explicava a una emissió de BTV sobre
La Sagrera (8), el moviment obrer anarquista del barri era tan fort que, el 16.09.1937, en plena Guerra Civil i després dels Fets de Maig, l’
Ajuntament de Barcelona va canviar el nom del
carrer Gran de la Sagrera pel de
Sébastien Faure (9), un pedagog anarquista francès (10) que havia visitat la ciutat un any abans i de qui va prendre el seu nom la
Centúria Sébastien Faure (11), un contingent d'anarquistes francesos i italians que integraven la
Columna Durruti. Una relació tan forta que el moviment anarquista va canviar els toponímics religiosos del barri de
Sant Andreu de Palomar pel d'
Harmonia de Palomar i el de
La Sagrera pel d'
Acràcia (12).
Abans de marxar al front d'Aragó, els meus avis es van unir públicament a l'
Ateneu llibertari de la Sagrera:
la meva mare va nàixer el juliol del 1937. La meva àvia va trobar feina a una fàbrica de la
Comissió d'Indústries de Guerra, al carrer Llull de Poblenou: la Fàbrica número 9 (13), on s'ocupava de carregar bombes de mà. Poc abans de la revolució, el meu besavi havia llogat un pis a un edifici de
La Caixa, a la confluència dels carrers del Clot, Biscaia i Mallorca. Un edifici amb una arquitectura interior
flipant, al qual els veïns van construir un refugi antiaeri impressionant (14). Quan va nàixer la meva mare, la meva àvia va anar a viure amb els seus pares, per deixar-la amb els besavis quan anava a treballar, però també per protegir-la al refugi dels atacs de l'aviació italiana i dels vaixells de guerra feixistes (15).
El meu avi va tornar del front d'Aragó amb un carnet que el declarava tinent de l'exèrcit popular i un tros de metralla que va portar incrustat al crani tota la seva vida. Quan van entrar els feixistes a Barcelona el van tancar a una garjola en espera del seu afusellament al
Camp de la Bota. L'
esquirol del meu besavi va utilitzar els seus antics
contactes i el meu avi va acabar al carrer: tal qual! El meu avi no va perdonar-li mai al meu besavi que li salvés la vida!
Acabada la revolució i la guerra, els meus avis van haver de casar-se per la esglèsia i batejar les dues nenes que havien tingut. El meu avi no va tornar a jugar mai més amb el CE Sagrerenc. Va trobar una feina a la companyia de tramvies. Però era amb el que guanyava la meva àvia venent roba als mercats que podien seguir tirant endavant a una casa que recordo infestada de rates.
Quan anava a veure'ls, el meu avi m'enviava al quiosc a comprar el
Mundo Deportivo, el
Noticiero Universal i la
Soli (
Solidaridad Nacional). Jo era massa jove per saber res sobre un tema del qual ningú parlava mai a casa davant la canalla. Però m'arribava de fullejar els diaris. Un dia, mort de curiositat, vaig demanar-li al meu avi perquè em feia comprar
Solidaridad Nacional, si era un diari feixista (16). La pregunta era directa. El meu avi em va explicar que els feixistes s'havien apropiat d'un diari de la CNT:
Solidaridad Obrera (17) al que li havien canviat el nom. I que havíem de fer el possible per fer viure aquest diari fins a la mort de Franco, perquè pogués ser restituït a la CNT.
El meu avi va morir abans que Franco. La
Soli no va ser restituïda a la CNT. L'alcalde franquista de Barcelona entre 1957 i 1973, José María de Porcioles (18), havia comprat en 1972 el
Noticiero Universal per acabar amb les crítiques d'aquest diari a la seva gestió (19). Sota les seves ordres treballava des de 1965 Pasqual Maragall, funcionari tècnic al gabinet de programació de l'
Ajuntament de Barcelona. Les llengües viperines afirmen que va demanar una excedència voluntària per estudiar a Nova York entre 1971-1973, i que durant aquest període va rebre íntegrament el seu salari com a funcionari gràcies a Porcioles. Ernest Maragall, ja havia entrat a treballar a l'ajuntament el 1970.
Anna Saliente afirmava enguany que el model de ciutat de Barcelona "
s'entronca directament en el model dels alcaldes franquistes, un model pel qual ja treballaven com a assessors els germans Maragall als anys 70" i va recordar que "
Pasqual Maragall va condecorar amb la medalla d'or de la ciutat a l'exalcalde Josep Maria Porcioles l'any 1983" (20). Manuel Vázquez Montalbán, que feia anys havia deixat enrere la seva feina de
plumilla a la premsa del règim (21) -no hi havia cap altra- i, més tard, el seu càrrec a l'executiva del PSUC, tampoc es va poder empassar aquest reconeixement, ni les paraules ditiràmbiques que Pasqual Maragall li va dedicar a la seva mort, en 1993:
Pasqual Maragall va reivindicar la seva figura. Fins i tot va arribar a qualificar-lo de “catalanista”. I Narcís Serra i Jordi Pujol també van fer grans lloes al nefast personatge (22):
“Si Porcioles ha sido tan positivo para Barcelona y la catalanidad, que caiga el peso de la sanción histórica más condenatoria sobre los que le cuestionaron y le crearon dificultades para ultimar su preclaro proyecto. Reivindiquemos a Porcioles, que ya le llegará el turno a Franco. (...) La operación puede ser fina o burda y lamento que Pasqual Maragall no haya estado a la altura de los sociólogos oficiosos al reivindicar una parte de la peor memoria de Barcelona y Cataluña, la del colaboracionismo con quienes negaban el derecho a la identidad de todo lo vencido en la guerra civil, y sólo pedían limosnas al dictador y piedad para la Cataluña equivocada. Alguien dijo que la guerra civil la ganaron, finalmente, el Rey y la democracia. No. La han ganado los señoritos.” (23)
Segurament et demanaràs què té a veure tot això amb el meu avi, l'anarquisme i el futbol. La resposta és: res. Estrictament res. Car si et llegeixes la pàgina que el
CE Sagrerenc dedica a explicar la història del club (cf. 4), podràs comprovar que, entre 1926 i 1960, no va passar res: ni al club, ni al barri, ni a la ciutat, ni al país. Més o menys, és el mateix que deia l'Antonio Baños a l'emissió de BTV sobre
La Sagrera (cf. 8) (24).
Sols que ... com ja has pogut veure, van passar un munt de coses. I encara quedem
els nets dels seus actors per explicar-les.
