 |
| The Cosmo Restaurant, Swiss Cottage (1965) |
Fa més de seixanta anys, un senyor portava a casa la llet que produïa a una petita granja que tenia a Vilapicina (Barcelona, Nou Barris). Aquest senyor li va comentar al meu pare que tenia un nebot que treballava a un restaurant de Londres. Al restaurant estaven buscant personal i que, si li interessava, el podia posar en contacte amb ell.
No conec massa bé els detalls, però el meu pare va acabar signant un contracte a Barcelona amb el propietari d'aquell restaurant: Mr. Manheimer i, enguany fa 60 anys, sense saber una paraula d'anglès ni haver-ho fet mai abans, va pujar a un avió amb un bitllet pagat pel patró i es va instal·lar a Londres, on ja vivia un cosí seu. Tres mesos després, vam arribar la meva mare i jo.
Aquesta és la història del restaurant on va treballar el meu pare: The Cosmo i, molt resumida, també la de la nostra vida a Londres durant els vuit mesos que vaig viure en aquella vila.
Els anys de la guerra
Inaugurat com a cafeteria el 1937, The Cosmo era un local llegendari on es reunien els refugiats jueus que fugien de la violència antisemita que s'estenia per l'Europa central i oriental. Les seves porcions de strudel, goulash o schnitzel, van proporcionar a aquells refugiats - molts dels quals havien fugit de Viena i de Berlín - el record d'uns sabors que els eren familiars (1).
Belsize Park (2) i Swiss Cottage (3), es troben actualment a una zona residencial d'alt standing. Parcialment abandonats ja abans de la guerra per les classes benestants, van buidar-se quan la Luftwaffe va bombardejar Londres. Molts dels seus edificis, que avui valen milions de lliures, es van adaptar per acollir l'allau de refugiats jueus que arribaven a Londres. El resultat d'aquella adaptació van ser pisos d'un dormitori i improvisades instal·lacions de lavabos i de cuina compartides pels veïns dels replans (4). En honor a la veritat, res que fos desconegut de la classe obrera britànica des de feia molts anys.
Dos anys després de la seva obertura, Sigmund Balsam es va fer càrrec de The Cosmo. Sigmund Balsam era un jueu que, després de ser torturat per la Gestapo va reeixir a fugir de Berlín, abandonant el seu restaurant, i va arribar al Regne Unit l’agost de 1939, una setmana abans els nazis envaïssin Polònia i tanquessin les fronteres (cf. 4).
Molts dels refugiats esperaven que The Cosmo obris a les 08h00 per anar a esmorzar. A Sigmund Balsam no li importava que molts dels seus clients no es poguessin permetre pagar més que una tassa de cafè i passessin el dia al seu local sense consumir res més. Els servia amb plaer perquè, ell mateix, es considerava un d’ells (cf. 4).
Però entre els clients de The Cosmo, també hi havia en Sigmund Freud, que vivia molt a prop. L'assiduïtat de Sigmund Freud i la proximitat d'un centre de salut mental, el Tavistock Center, van donar lloc a molts acudits propis de l'humor jueu que es van aplicar a The Cosmo i als seus clients (cf. 1).
En acabar la guerra, a l'allau de refugiats se'ls va unir la dels supervivents de l'Holocaust. Entre ells es trobava Eva Schloss, la germanastra d'Anne Frank, qui recordava aquell local com un lloc agradable on tothom parlava amb tothom (cf. 4) i ho feia en una gran varietat d'idiomes: yiddish, alemany, rus, hongarès..., Un client habitual, Walter Gratzer (5), entre moltes altres coses professor emèrit de química biofísica al King's College de Londres, recordava (6):
Els propietaris van traspassar The Cosmo el 1957 a Adi i Herta Manheimer, dos antics refugiats (cf. 6) pels quals aquest local representava una mena de santuari. Entre els records de Marion Manheimer, la seva filla, m'agradaria retenir aquests:
Adi Manheimer
Marion Manheimer explicava que, més de la gestió de The Cosmo, el seu pare també es dedicava a la importació de productes alimentaris: Adi Manheimer tenia terres a la zona de Castelló, on produïa cítrics i patates que importava al Regne Unit. Probablement aquest fet explicava l'excel·lent espanyol que parlava, segons m'ha dit el meu pare (cf. 6).
En aquells temps, Londres encara era la capital d'un vast imperi. També era la ciutat més avançada d'Europa: econòmicament, però també pel que fa a les llibertats dels seus habitants. Adi Manheimer volia donar l'oportunitat de viure en aquella ciutat a aquells que vivien en països on el feixisme feia part del seu passat recent (la RFA) o en països on feia part del seu present (Espanya). I aquesta oportunitat passava per un local emblemàtic, The Cosmo, on el racisme i la intolerància no tenien cabuda, i aquells que havien viscut enfrontats en el passat, podien conviure en pau en el present.
Adi Manheimer era el que, en bon català, hom coneix com un bon jan: una bona persona. O una bellíssima persona, com sempre l'ha descrit el meu pare. Havia conegut el feixisme i sabia què era arribar amb les mans buides a un nou país del qual hom ho desconeixia gairebé tot. Des de la llengua que parlaven els seus habitants a com es conduïa. Un país on hom desconeixia com es mesuraven les distàncies, els volums o els pesos, que estaven basats en unes Imperial system of units que no canviarien fins a la Weights and Measures Act (1985). Un país on tampoc era gens evident saber com utilitzar les seves monedes i les seves equivalències: pences, shillings, pounds, que no passarien al sistema decimal fins al Decimal Day (1971).
Emigrem a Londres
Fins i tot si en aquells temps no n'era plenament conscient de quins eren els ideals d'en Adi Manheimer, aquell era el món que es va trobar el meu pare quan va emigrar a Londres. Amb l'ajuda d'en Adi Manheimer -sempre preocupat pel benestar del seu personal-, la del seu cosí i la dels espanyols que treballaven a The Cosmo, va poder superar les dificultats amb què s'hauria pogut trobar en aquell món desconegut.
En una conversa que vam tenir fa uns dies, el meu pare em va recordar que, durant el temps que hi va treballar, la majoria del personal de The Cosmo era d'origen espanyol, tot i que també hi havia alemanys i irlandesos. Un danès que havia treballat a The Cosmo entre 1982 i 1983 confirmava que, vint anys més tard, els espanyols seguien sent els més nombrosos entre el personal (8). No tots ho eren però. Com ara Grazziella, una cambrera italiana que va treballar durant molts anys, era coneguda pels clients per parlar cinc idiomes (cf. 1).
Just per l'anècdota, però en honor a la immensa humanitat d'Adi Manheimer, dir que entre els alemanys que havia contractat, hi havia un anomenat Hoss, un dels resultats del programa Lebensborn (7), pel qual els soldats de les SS mantenien relacions sexuals amb noies alemanyes per procrear nens que serien el model d'una raça ària pura.
Swiss Cottage
El temps que vam viure a Londres, ho vam fer a un flat de Swiss Cottage, a un edifici del qual Adi Manheimer era el propietari, i on teníem per veïns altres alemanys que també treballaven per ell. El barri tenia l'empremta dels refugiats jueus que havien portat en el seu bagatge el seu menjar i la seva cultura. Un barri on cafès, sinagogues i altres empreses atenien les necessitats d'aquella comunitat.
Entre aquells refugiats es trobaven aquells que havien pogut fugir de l'Holocaust i aquells que l'havien viscut. Entre molts d'aquells que van perdre familiars, amics i veïns, el sentiment de què hi havia un Déu que protegia el seu poble havia desaparegut des de feia temps.
Pel que he llegit i el que he sentit, malgrat estar poblat per molts refugiats jueus, el nostre no era un barri on els practicants d'aquesta religió fossin majoritaris.
Entre els no practicants, hi havia qui seguia practicant tradicions jueves, com ara el sopar del Sabbath, tot i que, per molts altres, aquestes havien perdut tot el seu significat. Podem trobar una petita prova d'aquesta situació a una anècdota en la qual es va veure embolicat l'escriptor Jack Klaff (cf. 6) qui, mentre prenia tranquil·lament un cafè a The Cosmo, es va veure interpel·lat per una senyora, a qui anomenaré Jane Doe, qui va acusar-lo amb males maneres (cf. 1):
El meu pare va aprendre a cuinar els plats que hi havia a la carta kosher del restaurant: Schnitzel, amanides d'arengades, Sauerbraten amb panses o Goulash de vedella, entre altres. Uns plats dels quals hom deia que, després de menjar, et podies deixar anar flotant lentament al Danubi sense córrer el perill d'ofegar-te.
La meva mare va començar a treballar a un taller de confecció, on també treballaven italianes, antillanes, africanes i dones de molts altres orígens. M'explicava que, als seus 25 anys, al·lucinava amb aquell Londres multicultural, on podia trobar gent i cultures d'arreu del món.
I jo, amb tres anyets, anava a un Kindergarten on, segons m'explicava la meva mare, no em volia relacionar amb ningú i m'amagava a un racó on em passava el dia plorant. Traient de polleguera unes cuidadores que, tot com jo, esperaven impacients que em recollís la meva mare, a qui no deixava de repetir constantment el mantra de què volia tornar a Barcelona.
Tornem a Barcelona
Quan el meu pare va decidir llençar-se a l'aventura d'anar a Londres treballava a un restaurant del passeig de Gràcia anomenat Kansas. Aquell restaurant era propietat d'un empresari valencià anomenat Conceso González qui, després d’haver treballat i après tot el que va poder en diversos establiments de París, Londres i posteriorment, Estats Units, es va instal·lar el 1950 a Barcelona, on va obrir força restaurants: entre ells el Picadilly, el Tropeziens, el Kansas, el Plaza, el Network... (9)
L'any 1962 en Conceso González tenia planejat obrir un nou restaurant al passeig de Gràcia: el Samoa (cf. 9). I per la seva inauguració l'empresa va contactar el meu pare, a qui li van oferir ser el Chef i un sou en proporció a la seva categoria. El resultat va ser que el meu pare es va afegir al meu mantra de voler tornar a Barcelona.
La meva mare era molt feliç a Londres, on gaudia d'una llibertat que mai no havia viscut a l'Espanya de Franco i no volia ni sentir parlar de tornar. Finalment, la brasa que li vam donar entre el meu pare i jo es va fer insuportable i va accedir a tornar. Es va penedir tota la vida d'haver-ho fet.
The Ballad of the Cosmo Café
Mentre la decoració i la conversa es van mantenir sense canvis a The Cosmo, el món exterior seguia evolucionant. Molts dels antics clients havien marxat del barri, altres havien marxat de Londres i altres ja havien marxat d'aquest món. El local no havia fet gran cosa per atreure a una nova generació de clients, les recaptacions van caure al mateix temps que augmentava el preu del lloguer del local: el restaurant va haver de tancar el 1998.
El novembre del 2019, gràcies als records de Marion Manheimer, els dels antics clients i els dels nombrosos articles que s’hi havien publicat sobre aquest local emblemàtic, es va presentar un petit musical sense pretensions: The Ballad of the Cosmo Café (10) on, la seva productora, Pamela Howard, commemorava la contribució de la Gran Bretanya als refugiats jueus que havien fugit de l’Europa nazi (cf. 6). Però com pots veure als minuts inicials del vídeo que el resumeix, l'homenatge es feia també extensiu als treballadors estrangers d'aquell local.
The Neverending History
A finals de novembre del 2013, l'Association of Jewish Refugees (AJR) va descobrir una placa commemorativa dedicada al local que es va convertir en un santuari pels refugiats jueus que fugien de l'opressió nazi (cf. 1).
Un any més tard, aquella placa va ser enderrocada per una acció vandàlica d'origen dubtós (11). Finalment, es va refer i ara es troba al damunt d'una gelateria Sprinkles. És gairebé l’únic vestigi que queda de The Cosmo en un tram de carrer on ara es troben un McDonald’s i un Starbucks (cf. 4).
No conec massa bé els detalls, però el meu pare va acabar signant un contracte a Barcelona amb el propietari d'aquell restaurant: Mr. Manheimer i, enguany fa 60 anys, sense saber una paraula d'anglès ni haver-ho fet mai abans, va pujar a un avió amb un bitllet pagat pel patró i es va instal·lar a Londres, on ja vivia un cosí seu. Tres mesos després, vam arribar la meva mare i jo.
Aquesta és la història del restaurant on va treballar el meu pare: The Cosmo i, molt resumida, també la de la nostra vida a Londres durant els vuit mesos que vaig viure en aquella vila.
Els anys de la guerra
Inaugurat com a cafeteria el 1937, The Cosmo era un local llegendari on es reunien els refugiats jueus que fugien de la violència antisemita que s'estenia per l'Europa central i oriental. Les seves porcions de strudel, goulash o schnitzel, van proporcionar a aquells refugiats - molts dels quals havien fugit de Viena i de Berlín - el record d'uns sabors que els eren familiars (1).
Belsize Park (2) i Swiss Cottage (3), es troben actualment a una zona residencial d'alt standing. Parcialment abandonats ja abans de la guerra per les classes benestants, van buidar-se quan la Luftwaffe va bombardejar Londres. Molts dels seus edificis, que avui valen milions de lliures, es van adaptar per acollir l'allau de refugiats jueus que arribaven a Londres. El resultat d'aquella adaptació van ser pisos d'un dormitori i improvisades instal·lacions de lavabos i de cuina compartides pels veïns dels replans (4). En honor a la veritat, res que fos desconegut de la classe obrera britànica des de feia molts anys.
Dos anys després de la seva obertura, Sigmund Balsam es va fer càrrec de The Cosmo. Sigmund Balsam era un jueu que, després de ser torturat per la Gestapo va reeixir a fugir de Berlín, abandonant el seu restaurant, i va arribar al Regne Unit l’agost de 1939, una setmana abans els nazis envaïssin Polònia i tanquessin les fronteres (cf. 4).
Molts dels refugiats esperaven que The Cosmo obris a les 08h00 per anar a esmorzar. A Sigmund Balsam no li importava que molts dels seus clients no es poguessin permetre pagar més que una tassa de cafè i passessin el dia al seu local sense consumir res més. Els servia amb plaer perquè, ell mateix, es considerava un d’ells (cf. 4).
Però entre els clients de The Cosmo, també hi havia en Sigmund Freud, que vivia molt a prop. L'assiduïtat de Sigmund Freud i la proximitat d'un centre de salut mental, el Tavistock Center, van donar lloc a molts acudits propis de l'humor jueu que es van aplicar a The Cosmo i als seus clients (cf. 1).
En acabar la guerra, a l'allau de refugiats se'ls va unir la dels supervivents de l'Holocaust. Entre ells es trobava Eva Schloss, la germanastra d'Anne Frank, qui recordava aquell local com un lloc agradable on tothom parlava amb tothom (cf. 4) i ho feia en una gran varietat d'idiomes: yiddish, alemany, rus, hongarès..., Un client habitual, Walter Gratzer (5), entre moltes altres coses professor emèrit de química biofísica al King's College de Londres, recordava (6):
Em va encantar The Cosmo que vaig conèixer a mitjans dels anys 1950s. En aquell temps no se sentia parlar gaire l'anglès a Finchley Road. I l'accent alemany als carrers era predominantment l'austríac, que era també el que s'escoltava més sovint a The Cosmo.Els anys 1960s
Una anècdota d'aquella època deia que hi havia tants refugiats jueus al barri, que els conductors d'autobusos anunciaven als passatgers que arribaven a Swiss Cottage: "Finchleystrasse, passports please" (cf. 3).
 |
| Source: The Cosmo comes to life again |
Els propietaris van traspassar The Cosmo el 1957 a Adi i Herta Manheimer, dos antics refugiats (cf. 6) pels quals aquest local representava una mena de santuari. Entre els records de Marion Manheimer, la seva filla, m'agradaria retenir aquests:
El meu pare va néixer a Hongria, però va créixer a Berlín. La meva mare era vienesa, el seu pare era un jueu txec, però la seva mare era catòlica (cf. 6). El meu pare va deixar Berlín fugint dels nazis, on va perdre molts dels membres de la seva família. (cf. 1).Sobre el local i els seus clients, Marion Manheimer, afegia:
Dos terços de la superfície de The Cosmo estaven ocupats pel restaurant i un terç per la cafeteria (cf. 5). Era un lloc fantàstic per conversar (cf. 1). Si volíeu una conversa tranquil·la, us asseieu al restaurant. Però si volíeu escoltar les converses d’altres persones i participar interrompent-les, us asseieu al cafè (cf. 6).Deixa'm afegir que, a més dels vells refugiats, entre els clients també podíem trobar a actors com Maggie Smith o novel·listes com Frederick Forsyth.
La llegenda diu que els vienesos s’asseien separats dels berlinesos. I entre aquests darrers, els clients s’asseien segons els barris d'on venien.
Adi Manheimer
Marion Manheimer explicava que, més de la gestió de The Cosmo, el seu pare també es dedicava a la importació de productes alimentaris: Adi Manheimer tenia terres a la zona de Castelló, on produïa cítrics i patates que importava al Regne Unit. Probablement aquest fet explicava l'excel·lent espanyol que parlava, segons m'ha dit el meu pare (cf. 6).
En aquells temps, Londres encara era la capital d'un vast imperi. També era la ciutat més avançada d'Europa: econòmicament, però també pel que fa a les llibertats dels seus habitants. Adi Manheimer volia donar l'oportunitat de viure en aquella ciutat a aquells que vivien en països on el feixisme feia part del seu passat recent (la RFA) o en països on feia part del seu present (Espanya). I aquesta oportunitat passava per un local emblemàtic, The Cosmo, on el racisme i la intolerància no tenien cabuda, i aquells que havien viscut enfrontats en el passat, podien conviure en pau en el present.
Adi Manheimer era el que, en bon català, hom coneix com un bon jan: una bona persona. O una bellíssima persona, com sempre l'ha descrit el meu pare. Havia conegut el feixisme i sabia què era arribar amb les mans buides a un nou país del qual hom ho desconeixia gairebé tot. Des de la llengua que parlaven els seus habitants a com es conduïa. Un país on hom desconeixia com es mesuraven les distàncies, els volums o els pesos, que estaven basats en unes Imperial system of units que no canviarien fins a la Weights and Measures Act (1985). Un país on tampoc era gens evident saber com utilitzar les seves monedes i les seves equivalències: pences, shillings, pounds, que no passarien al sistema decimal fins al Decimal Day (1971).
Emigrem a Londres
 |
| La meva mare i jo. Source: Joan Pascual (UK, 1962) |
Fins i tot si en aquells temps no n'era plenament conscient de quins eren els ideals d'en Adi Manheimer, aquell era el món que es va trobar el meu pare quan va emigrar a Londres. Amb l'ajuda d'en Adi Manheimer -sempre preocupat pel benestar del seu personal-, la del seu cosí i la dels espanyols que treballaven a The Cosmo, va poder superar les dificultats amb què s'hauria pogut trobar en aquell món desconegut.
En una conversa que vam tenir fa uns dies, el meu pare em va recordar que, durant el temps que hi va treballar, la majoria del personal de The Cosmo era d'origen espanyol, tot i que també hi havia alemanys i irlandesos. Un danès que havia treballat a The Cosmo entre 1982 i 1983 confirmava que, vint anys més tard, els espanyols seguien sent els més nombrosos entre el personal (8). No tots ho eren però. Com ara Grazziella, una cambrera italiana que va treballar durant molts anys, era coneguda pels clients per parlar cinc idiomes (cf. 1).
Just per l'anècdota, però en honor a la immensa humanitat d'Adi Manheimer, dir que entre els alemanys que havia contractat, hi havia un anomenat Hoss, un dels resultats del programa Lebensborn (7), pel qual els soldats de les SS mantenien relacions sexuals amb noies alemanyes per procrear nens que serien el model d'una raça ària pura.
Swiss Cottage
El temps que vam viure a Londres, ho vam fer a un flat de Swiss Cottage, a un edifici del qual Adi Manheimer era el propietari, i on teníem per veïns altres alemanys que també treballaven per ell. El barri tenia l'empremta dels refugiats jueus que havien portat en el seu bagatge el seu menjar i la seva cultura. Un barri on cafès, sinagogues i altres empreses atenien les necessitats d'aquella comunitat.
Entre aquells refugiats es trobaven aquells que havien pogut fugir de l'Holocaust i aquells que l'havien viscut. Entre molts d'aquells que van perdre familiars, amics i veïns, el sentiment de què hi havia un Déu que protegia el seu poble havia desaparegut des de feia temps.
Pel que he llegit i el que he sentit, malgrat estar poblat per molts refugiats jueus, el nostre no era un barri on els practicants d'aquesta religió fossin majoritaris.
Entre els no practicants, hi havia qui seguia practicant tradicions jueves, com ara el sopar del Sabbath, tot i que, per molts altres, aquestes havien perdut tot el seu significat. Podem trobar una petita prova d'aquesta situació a una anècdota en la qual es va veure embolicat l'escriptor Jack Klaff (cf. 6) qui, mentre prenia tranquil·lament un cafè a The Cosmo, es va veure interpel·lat per una senyora, a qui anomenaré Jane Doe, qui va acusar-lo amb males maneres (cf. 1):
- Jane Doe: Tu! Conec el teu treball! Tots vosaltres seguiu la tradició jueva!
- Jack Klaff: No, senyora. No la segueixo. Estic molt en contra de la tradició jueva.
- Jane Doe: Aquesta resposta també és pròpia de la tradició jueva!
 |
| Els meus pares i jo. Source: Joan Pascual (UK, 1962) Fotografia impresa en paper de baixa qualitat i probablement mal enfocada. |
El meu pare va aprendre a cuinar els plats que hi havia a la carta kosher del restaurant: Schnitzel, amanides d'arengades, Sauerbraten amb panses o Goulash de vedella, entre altres. Uns plats dels quals hom deia que, després de menjar, et podies deixar anar flotant lentament al Danubi sense córrer el perill d'ofegar-te.
La meva mare va començar a treballar a un taller de confecció, on també treballaven italianes, antillanes, africanes i dones de molts altres orígens. M'explicava que, als seus 25 anys, al·lucinava amb aquell Londres multicultural, on podia trobar gent i cultures d'arreu del món.
I jo, amb tres anyets, anava a un Kindergarten on, segons m'explicava la meva mare, no em volia relacionar amb ningú i m'amagava a un racó on em passava el dia plorant. Traient de polleguera unes cuidadores que, tot com jo, esperaven impacients que em recollís la meva mare, a qui no deixava de repetir constantment el mantra de què volia tornar a Barcelona.
Tornem a Barcelona
 |
| 1962.- Primers anuncis del Samoa a la premsa als pocs dies de la seva obertura. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020), Barcelofilia, 26.10.2020 |
Quan el meu pare va decidir llençar-se a l'aventura d'anar a Londres treballava a un restaurant del passeig de Gràcia anomenat Kansas. Aquell restaurant era propietat d'un empresari valencià anomenat Conceso González qui, després d’haver treballat i après tot el que va poder en diversos establiments de París, Londres i posteriorment, Estats Units, es va instal·lar el 1950 a Barcelona, on va obrir força restaurants: entre ells el Picadilly, el Tropeziens, el Kansas, el Plaza, el Network... (9)
L'any 1962 en Conceso González tenia planejat obrir un nou restaurant al passeig de Gràcia: el Samoa (cf. 9). I per la seva inauguració l'empresa va contactar el meu pare, a qui li van oferir ser el Chef i un sou en proporció a la seva categoria. El resultat va ser que el meu pare es va afegir al meu mantra de voler tornar a Barcelona.
La meva mare era molt feliç a Londres, on gaudia d'una llibertat que mai no havia viscut a l'Espanya de Franco i no volia ni sentir parlar de tornar. Finalment, la brasa que li vam donar entre el meu pare i jo es va fer insuportable i va accedir a tornar. Es va penedir tota la vida d'haver-ho fet.
The Ballad of the Cosmo Café
Mentre la decoració i la conversa es van mantenir sense canvis a The Cosmo, el món exterior seguia evolucionant. Molts dels antics clients havien marxat del barri, altres havien marxat de Londres i altres ja havien marxat d'aquest món. El local no havia fet gran cosa per atreure a una nova generació de clients, les recaptacions van caure al mateix temps que augmentava el preu del lloguer del local: el restaurant va haver de tancar el 1998.
El novembre del 2019, gràcies als records de Marion Manheimer, els dels antics clients i els dels nombrosos articles que s’hi havien publicat sobre aquest local emblemàtic, es va presentar un petit musical sense pretensions: The Ballad of the Cosmo Café (10) on, la seva productora, Pamela Howard, commemorava la contribució de la Gran Bretanya als refugiats jueus que havien fugit de l’Europa nazi (cf. 6). Però com pots veure als minuts inicials del vídeo que el resumeix, l'homenatge es feia també extensiu als treballadors estrangers d'aquell local.
| Martin Gannon - Cosmo Taster, YouTube, 23.12.2019 |
The Neverending History
 |
| Source: Nigel Sutton. Marion Manheimer, whose parents ran The Cosmo, with John and Ursula Trafford and Frank Harding. |
A finals de novembre del 2013, l'Association of Jewish Refugees (AJR) va descobrir una placa commemorativa dedicada al local que es va convertir en un santuari pels refugiats jueus que fugien de l'opressió nazi (cf. 1).
Un any més tard, aquella placa va ser enderrocada per una acció vandàlica d'origen dubtós (11). Finalment, es va refer i ara es troba al damunt d'una gelateria Sprinkles. És gairebé l’únic vestigi que queda de The Cosmo en un tram de carrer on ara es troben un McDonald’s i un Starbucks (cf. 4).
- Bridget Galton: Ballad of The Cosmo Cafe, St Peter’s Belsize Park, Ham and High, 14.11.2019 || Paul Wright: Finchley Road restaurant remembered as ‘saviour’ for Jews fleeing fascism, Ham and High, 30.11.2013 || Association of Jewish Refugees (AJR) Honors The Cosmo in London, Internacional Holocaust Remembrance Alliance, 02.12.2013
- Wikipedia: Belsize Park
- Wikipedia: Swiss Cottage || Laura Reynolds: Why Is There A Swiss Cottage At Swiss Cottage?, Londonist.com, 10.05.2016 || Ian Mansfield: Swiss Cottage - an illustrated history, Ian Visits, 28.01.2021
- Etan Smallman: Berlin to Finchleystrasse: return of the Cosmo café, Financial Times, 08.11.2019
- Wikipedia: Walter Gratzer
- Judi Herman: The Cosmo comes to life again, Jewish Renaissance, 11.11.2019
- Wikipedia: Lebensborn [en] [fr] [es] [ca]
- Stefan Kruse Sorensen: Hello to you from The Cosmo Restaurant, Welcome to London Swiss Cottage
- Un 'revival' culinario. El restaurante Samoa, un viejo conocido puesto al día. La Vanguardia, 12.09.2015 || SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020), Barcelofilia, 26.10.2020 || Marisa Anglés: El restaurante Samoa echa el cierre tras 57 años en el Passeig de Gràcia, Expansión, 08.01.2020
- Pamela Howard: The Ballad of the Cosmo Café
- Paul Wright: Anger as Cosmo plaque marking Swiss Cottage ‘sanctuary’ for Holocaust survivors is torn down, Ham and High, 20.11.2014
