Wednesday, April 10, 2024

hubert reeves - sobre la llibertat

Ideas in Science - Hubert Reeves: Notre vision de la liberté, YouTube, 15.10.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Avui m'agradaria compartir amb tu un vídeo d'un personatge a qui mai he deixat d'admirar: Hubert Reeves (1), un astrofísic francocanadenc, divulgador científic i ecologista nascut al Montreal (Quebec) i que, com Carl Sagan (2), també va passar per la Cornell University i va treballar com a conseller a la NASA.

El vídeo amb què he obert el post d'avui va ser filmat el 29.11.2019 a la Cité des sciences et de l'industrie, a Paris, durant un congrés TimeWorld, dedicat al tema del temps en física. Reeves tenia llavors 87 anys: ens va deixar el passat mes d'octubre, amb 91 anys.

Al llarg de la seva conferència, Reeves desenvolupa una idea brillant que ens explica l'evolució temporal de la visió de la llibertat, engalzant les idees dels grans filòsofs del passat amb les de l'estat d'avançament dels coneixements de la física en el moment en què aquells publicaven les seves reflexions.

Probablement, molts historiadors de la filosofia no estaran d'acord amb algunes de les idees de Reeves. Honestament, jo tampoc ho estic amb algunes d'elles. Tanmateix, malgrat les reserves que pugui tenir sobre algunes de les afirmacions que Reeves va exposar a la seva conferència, no puc negar que estan brillantment argumentades.


  1. Wikipedia: Hubert Reeves [en] [fr] [es] [ca]
  2. Veure en aquest blog Altres posts de la sèrie dedicada a Carl Sagan

Sunday, April 7, 2024

balenes al desert del sàhara

UNDP Egypt - Whales of the desert - Wadi El-Rayan Protected Area, YouTube, 26.02.20214
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

La UNESCO dedica una pàgina traduïda en vuit llengües a un indret increïble d'Egipte: Wadi Al-Hitan (1), que es troba dins l'Àrea Natural Protegida de Wadi El Rayan (Wadi El-Rayan Protected Area), també coneguda com la Vall de les Balenes.

Aquesta pàgina ens parla de la descoberta de restes fòssils que ens expliquen una de les grans històries de l'evolució: l'aparició de la balena com a mamífer oceànic, després d'una llarga vida anterior on era un petit animal terrestre. Si vols conèixer millor aquesta història increïble de l'evolució, et proposo que et miris el vídeo de PBS Eons que pots trobar a continuació.

PBS Eons - When Whales Walked, YouTube, 24.10.2017

Un article publicat en agost del 2010 a National Geographic (2) descrivia com era aquest lloc en el passat.
Fa trenta-set milions d'anys, a les aigües de l'oceà Tetis prehistòric, una bèstia sinuosa d'uns 16 metres de llarg, amb les mandíbules obertes i dents dentades, va morir i es va enfonsar al fons del mar.

Durant miliards d'anys, una gruixuda capa de sediments es va formar sobre els seus ossos. El mar va retrocedir i, quan l'antic fons marí es va convertir en un desert, el vent va començar a planejar la pedra sorrenca i l'esquist per sobre dels ossos. A poc a poc el món va canviar. L'escorça terrestre va empènyer l'Índia cap a l'Àsia, elevant l'Himàlaia. A l'Àfrica, van aparèixer els primers avantpassats dels humans. Els faraons van construir les seves piràmides. Roma es va aixecar, Roma va caure. I durant tot aquest temps el vent va seguir amb la seva pacient excavació. Segles més tard, un paleontòleg de vertebrats de la University of Michigan: Philip Gingerich va acabar la feina quan va trobar aquella bèstia.

El Basilosaurus era realment una balena, però una amb dues delicades potes posteriors, cadascuna de la mida d'una cama d'una nena de tres anys, que sobresurten dels seus flancs. Aquestes petites extremitats, perfectament formades, però inútils, almenys per caminar, són una pista crucial per entendre com les balenes modernes, màquines de natació perfectament adaptades, descendien de mamífers terrestres que abans caminaven a quatre potes.
El vídeo de National Geographic que pots trobar a continuació ens explica les campanyes de recerca per Philip Gingerich dels ancestres d'aquella bèstia a les Sulaiman Mountains (Pakistan), tot com el que aquest paleontòleg va descobrir.

National Geographic: Ancient Whale Bones, YouTube, 04.02.2009

Tornant a Wadi Al-Hitan et proposo veure unes fotografies espectaculars d'aquella bèstia amb les que el Daily Mail il·lustrava un article de lectura molt recomanada (3) dedicat a la inauguració d'un petit museu amb una arquitectura singular: Wadi El Hitan Fossil and Climate Change Museum (4). Un article on poden sorprendre les declaracions del llavors ministre de Medi Ambient el dia de la inauguració del museu:
Però el ministre de Medi Ambient, va advertir que no s'ha d'interpretar l'obertura del museu com un "aval total de la teoria de l'evolució", que entra en conflicte amb l'islam. "Això és un tema completament diferent", va dir. "Encara estem lligats al nostre sistema de creences islàmiques".

  1. UNESCO: Wadi Al-Hitan (Whale Valley)
  2. Tom Mueller: Valley of the Whales, National Geographic, August 2010
  3. Richard Gray: The 'walking whales' of Egypt: Fossils in the desert are remains of sea mammals that ruled the oceans 37 million years ago, Daily Mail, 14.01.2016
  4. Wadi El Hitan Fossil and Climate Change Museum, Image House

Friday, April 5, 2024

canvi climàtic - les dades (1/2)



El passat mes de gener vaig publicar un post on et parlava del problema de comparar les temperatures del present amb les d'un passat del qual, un dia acabarem per admetre-ho, tenim informacions molt limitades (1).

Unes informacions del passat que, pel que fa a Suïssa, es van enregistrar a unes estacions de mesura que van entrar en funcionament en diferents anys de diferents segles, amb aparells i mètodes de mesura que no es van estandarditzar fins al 1863, i de les que només tenim sèries completes de dades per un nombre reduït d'estacions. I, per acabar-ho d'adobar, només calia afegir a la confusió un concepte que no vol dir estrictament res: les temperatures preindustrials (2):
Només un nombre reduït de les 88 estacions de mesura que hi havia el 1864 estan encara en funcionament. Les altres van ser abandonades o substituïdes per altres estacions. En alguns casos, l'estació encara és present, però la sèrie de mesures es va interrompre temporalment. Si prenem l'exemple de l'any 1863 a la Suïssa francòfona, de les 17 estacions que hi havia (...) només Ginebra, Neuchâtel i Gd-St-Bernard tenen una sèrie completa de dades fins a l'actualitat.
Source: New Atlas (2022)

Just per situar-nos en un context cronològic, et proposo que donis un cop d'ull a una pàgina neozelandesa que presenta d'una manera didàctica l'evolució de les mesures climatològiques al llarg de la història (3). He corregit algunes dades en la transcripció de l'apartat dedicat a Daniel Fahrenheit (4) basant-me en les informacions recollides a Wikipedia:
El 1713, l'alemany Daniel Fahrenheit va començar a experimentar amb termòmetres de mercuri. El 1714 va reeixir a crear el primer termòmetre fiable per la mesura de les temperatures, construït amb vidre i mercuri. El 1717 va reeixir a produir en sèrie i a comercialitzar els primers termòmetres que presentaven la novetat de mostrar la mateixa temperatura en la mateixa situació, encara que aquesta es mesurés en diferents aparells. En 1724 va crear la primera escala de temperatura, que imprimiria als seus termòmetres. En aquesta escala, el gel es fon a 32 °F, la temperatura corporal és de 98,6 °F i l'aigua bull a 212 °F. Aquesta és l'escala que encara s'utilitza avui als EUA.
On estava? Ah, sí, les temperatures preindustrials Si, pel que fa a les mesures fiables de la temperatura, ja hem vist un parell de coses sobre Daniel Fahrenheit, et proposo que ens aturem un moment sobre l'inici de la revolució industrial:
En 1763-1764, mentre James Watt reparava una màquina de Newcomen, va començar a pensar a fer unes modificacions per millorar-la. El 1774 va crear amb Matthew Boulton una empresa per construir una nova màquina de vapor que reemplaçaria la màquina de Newcomen. Pocs anys més tard la patentaria. Hom considera aquesta màquina com el gran motor de la revolució industrial.
Crec que val la pena recordar que el període de temps que cobreix els anys entre la producció del primer termòmetre fiable de Daniel Fahrenheit i la fabricació de la màquina de Thomas Newcomen o la de James Watt va tenir lloc durant La Petita Edat de Gel (5), un període caracteritzat per unes temperatures molt baixes a la regió de l'Atlàntic Nord.

No estic dient que no hi ha altres tècniques que permetin conèixer les temperatures que hi havia al planeta abans de la fabricació del primer termòmetre de Daniel Fahrenheit. Però vull sostenir la idea que, quan ens movem en escales on 1 °C pot marcar una gran diferència pel que representa en termes de canvi climàtic, cal ser molt prudents amb la utilització de les mesures, i documentar escrupolosament quines són les fonts o les tècniques que hom ha utilitzat per extreure les conclusions fetes a partir d'elles.
Per exemple, imagina que hom et diu que les mesures de pluviometria que et presenta una gràfica històrica han estat recuperades a partir del nombre de rogatives que es transmetien a les autoritats eclesiàstiques implorant la pluja. Que quan aquelles manifestacions pujaven en intensitat, hom ho ha interpretat com que la sequera era més forta. I que algú ha desenvolupat un mètode per traduir aquelles informacions "qualitatives" (deixem-ho així) en valors quantitatius.

No sé què en pensarien d'aquests mètodes els jesuïtes que el 1904 van fundar l'Observatori de l'Ebre en 1904. Tampoc sé què en pensaran aquells ciutadans que segueixen estan orgullosos que Catalunya disposi de les sèries meteorològiques més antigues d'Espanya. Tot el que puc dir és que, personalment, no dono gaire crèdit als valors quantitatius estimats a partir d'aquelles "rogatives". I que, molt probablement, em comportaria de manera un xic desagradable amb algú que les presentés com a prova de quines eren les precipitacions en temps preindustrials.
Pel que fa a tot allò que pugui estar lligat al concepte de preindustrial, crec que no tinc ja gran cosa més a dir. Bé, sí, però ho faré un dia que tingui més temps, a la segona entrega d'aquest post.
By R. Curry, Woods Hole Oceanographic Institution/Science/USGCRP, CC BY 3.0, Link

El mes de març vaig publicar un post on parlava d'un eventual col·lapse de l'Atlantic meridional overturning circulation (AMOC) (6). En aquest post hi havia un paràgraf on et parlava del nerviosisme dels investigadors de la Technische Universität München (Alemanya) pel fet de no disposar de prou dades per comprendre la dinàmica de l'AMOC.
Uns dies més tard, vaig llegir que, l'octubre del 2023, altres investigadors deien que, més enllà de la disponibilitat de més dades per l'anàlisi de l'AMOC, el problema es trobava principalment en la qualitat d'aquestes. Es demanaven si valia la pena seguir recollint dades sense reflexionar abans com resoldre les seves deficiències, amb l'objectiu de crear un nou sistema d'observació que corregís les llacunes en les dades de l'antic sistema (7).
Al mateix post t'explicava, a cop de destral, que la disponibilitat de dades de qualitat és un element crucial en el disseny dels models climàtics i en la fiabilitat de les seves prediccions:
  • Complexitat dels models: els models climàtics intenten simular sistemes naturals que, en si mateixos, són extraordinàriament complexos i han de tenir en compte d'un gran nombre de factors.
  • Dades insuficients: els models climàtics requereixen una enorme quantitat i diversitat de dades per ser precisos. Tanmateix, sovint hi ha una manca de dades històriques i actuals, especialment a escala regional.
  • Incertesa de les prediccions: a causa de la complexitat dels models i la manca de dades, les prediccions dels models climàtics estan envoltades d'incerteses.
Gavin Schmidt: Why models of climate change matter (TED 2014), YouTube, 01.05.2014
Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Hem arribat a un punt d'inflexió on les dades utilitzades per elaborar prediccions que fins ara es consideraven fiables no són ja suficients o no tenen la qualitat esperada? En contrast amb allò que afirmava; Gavin A. Schmidt -Director of the NASA Goddard Institute for Space Studies (GISS) a la conferència TED del 2014 que pots trobar aquí damunt, a un article publicat deu anys més tard a Nature, Gavin A. Schmidt reconeixia quelcom inquietant (8):
Vaig heretar un projecte que fa un seguiment dels canvis de temperatura des del 1880. Utilitzant aquest fons de dades, he fet prediccions climàtiques a principis de cada any des del 2016. És humil i una mica preocupant admetre que cap any ha confós més els científics del clima que el 2023.
Si ho he entès bé, Gavin A. Schmid ens està  parlant de vuit anys de prediccions que van començar el 2016 (l'any de la conferència TED va ser el 2014) i d'un any en què aquestes no es confirmen (2023) i ens porten davant d'una situació dramàtica. Només puc dir que jo soc molt més indulgent amb els resultats d'algunes de les previsions de MeteoSuisse.

Tanmateix, tot i que el subtítol de l'article de Gavin A. Schmidt afirmava que: Necessitem amb urgència més i millors dades, més endavant tot invita a pensar que el problema es troba justament en la incapacitat actual de modelitzar correctament la complexitat del clima del nostre planeta:
L'anomalia de la temperatura del 2023 ha revelat una bretxa de coneixements sense precedents, potser per primera vegada des de fa uns 40 anys, quan les dades dels satèl·lits van començar a oferir a la modelització una visió inigualable i en temps real del sistema climàtic de la Terra. Si l'anomalia d'El Niño no s'estabilitza l'agost d'enguany, una expectativa raonable basada en esdeveniments anteriors d'El Niño, aleshores el món estarà en un territori inexplorat.

Això podria implicar que l'escalfament global ja estaria alterant el funcionament del sistema climàtic molt abans del que havien previst els científics. També podria significar que les inferències estadístiques, basades en esdeveniments del passat, són menys fiables del que pensàvem, afegint més incertesa a les prediccions estacionals de les sequeres i els patrons de pluja (...)

Gran part del clima del món està impulsat per enllaços complexos i de llarga distància, coneguts com a teleconnexions, alimentats pels corrents marins i atmosfèrics. Si el seu comportament està canviant o divergeix notablement de les observacions anteriors, hem de conèixer aquests canvis en temps real. Necessitem saber per què el 2023 va resultar ser l'any més càlid dels últims 100.000 anys. I necessitem saber-ho ràpidament.
Més enllà de totes les salvatjades que l'home hagi pogut infringir al planeta que l'ha permès viure i que expliquen bona part del que està passant, estic segur que Gavin A. Schmidt sap molt més que jo sobre paleoclimatologia i també sobre que el canvi climàtic és una constant del nostre planeta des de l'època en què..., ho veurem en un altre post més endavant. En el cas concret de l'alarma causada per la fusió del gel als pols (9):
En primer lloc, hem d'aclarir les nostres percepcions del temps geològic que es deriven de la nostra visió limitada del clima al llarg de la història humana. Pot ser temptador veure tota la preindustrialització com una mena d'Edèn climàtic, que com a humans hem corromput i, per tant, que la Terra estaria millor sense nosaltres.

La veritat és molt més estranya, miraculosa i interessant. Mai hi ha hagut una línia de base climàtica al planeta. De fet, el nostre clima actual és més una anomalia que una regla. Des dels albors de la vida pluricel·lular, els casquets de gel han cobert els pols com a màxim un 20% del temps
.
Analista de dades: algú que fa conjectures de precisió basades en dades poc fiables proporcionades per persones amb coneixements qüestionables.

Si la descripció del treball d'analista de dades amb la que he il·lustrat aquesta part del post t'ha fet riure, t'he de dir que, en molts casos, no està molt lluny de la realitat.

Al llarg de la meva vida professional, he treballat donant suport a enginyers que basaven els seus càlculs pel disseny d'una nova línia elèctrica basant-se en hipòtesis climàtiques que els permetrien assegurar, en cas de situacions extremes, el funcionament d'aquells equipaments: torres d'alta tensió, conductors, etc. També he donat suport als analistes i enginyers que dissenyaven els models que guien les previsions de consum elèctric que preparen els plans de producció de les centrals elèctriques. Uns models on, com pots imaginar, les previsions meteorològiques tenen un pes molt important.

Tinc doncs alguna idea de què representa haver de presentar resultats quan no has pogut trobar algunes de les dades que necessitaves i has hagut de treballar amb inferències estadístiques, o quan t'has quedat amb dubtes sobre la qualitat de les dades que has utilitzat. No és un treball fàcil. Així que, no puc més que imaginar remotament la complexitat dels models climàtics amb què treballen els equips sota la direcció de Gavin Schmidt.
Si els registres meteorològics actuals em diguessin que les torres d'alta tensió que vam dissenyar basant-nos en hipòtesis climàtiques que fa uns anys consideràvem fiables, avui haurien de suportar la força de vents o d'allaus que abans no coneixíem, que la fusió del permafrost comprometria els fonaments que les donen suport, o que els conductors haurien de suportar la força de vents, de càrregues de gel o de temperatures a l'estiu que abans no coneixíem, tindríem un problema: les situacions extremes ja no serien les mateixes.

Podríem tornar a analitzar aquells equipaments en la situació actual..., però 
les situacions extremes semblen ja imprevisibles. Et deixo imaginar el que això pot voler dir en termes de seguretat de l'aprovisionament elèctric, gestió de riscs, cost d'assegurances, etc.
Com la responsabilitat de la NASA va molt més enllà de la d'una empresa elèctrica d'un petit país alpí, entenc perfectament la preocupació de Gavin Schmidt quan diu que necessita, amb urgència, més i millors dades en temps real. Car, els models climàtics que hom havia construït durant anys, gràcies a inferències estadístiques basades en esdeveniments anteriors, podrien no ser ja vàlids si l'escalfament global ha alterat el funcionament del sistema climàtic que hem conegut fins ara.

Estic segur que l'equip de Gavin Schmidt ha fet els tests necessaris per saber quines són les dades que necessita, quin és el temps màxim en què haurien d'estar disponibles i quin és el seu cost d'adquisició. També estic segur que té un projecte ferm, amb un pressupost precís i que ja l'ha presentat a la instància governamental adequada que haurà d'alliberar els recursos humans, materials i financers necessaris.

Si no és el cas, tenim un problema afegit.


  1. Veure Estacions astronòmiques i estacions meteorològiques, publicat en aquest blog el 29.01.2024
  2. Veure Canvi climàtic: de què estem parlant en realitat? (6), publicat en aquest blog el 09.05.2021
  3. Measuring the weather – a timeline, Science Learning Hub
  4. Wikipedia: Daniel Gabriel Fahrenheit [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Little Ice Age [en] [fr] [es] [ca]
  6. Veure Un viatge de retorn al Dryas recent ? publicat en aquest blog el 23.03.2024
  7. Frajka-Williams, Eleanor; Foukal, Nicholas; Danabasoglu, G.. (2023). Should AMOC observations continue: how and why?. Philosophical Transactions of the Royal Society A. 381. 10.1098/rsta.2022.0195
  8. Gavin Schmidt: Climate models can’t explain 2023’s huge heat anomaly - we could be in uncharted territory, Nature 627, 467 (2024) [PDF]
  9. Patrick Mellor: Why Paleobiology Is Critical to our Climate Future, Livin Carbon Blog, 21.12.2022

Thursday, April 4, 2024

what the heck are the nurse logs?

Nerdy About Nature - Nurse Logs - What the heck are they anyways?! Learn all about 'em!, YouTube, 03.08.2020

Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
El passat mes de febrer vaig publicar uns posts on, seguint l'ordre cronològic, et parlava d'alguns fenòmens poc coneguts que podem observar a un bosc:
  • l'anastomosi: també conegut com a inosculació (eng. inosculation), és un fenomen natural en el qual els troncs, les branques o les arrels de dos o més arbres creixen junts d'una manera biològicament semblant al procés artificial de l'empelt (1).
  • la timidesa de la corona: (eng. crown shyness), és un fenomen natural que es dona en algunes espècies arbòries quan les copes d'arbres frondosos creixen de manera a evitar que les seves branques es toquin entre elles (2).
  • els arbres esmotxats: una tècnica coneguda al Japó amb el nom de daisugi, basada en la poda dels plançons que brollen d'una branca, amb la finalitat de multiplicar els brots i després seleccionar els més rectes i sense nusos (3).
Fa tres anys et parlava d'algunes de les tècniques de gestió forestal que s'estaven aplicant als boscos de la meva vila (4) -algunes basades en la gestió de la fusta morta- i et presentava algunes imatges del Bois de Mermet com a suport gràfic. Aquestes tècniques estan basades en fenòmens naturals que segurament ja has vist algun cop passejant per un bosc. Uns fenòmens naturals que tenen un nom i que val la pena conèixer. 
Com pots veure a continuació, he utilitzat el nom en anglès d'aquests fenòmens, car no conec quin és el seu nom ni en català ni en espanyol (tronco nodriza?). Si tu els coneixes, t'agrairé moltíssim que me'l facis arribar amb alguna referència d'on l'has trobat.
Un dels fenòmens més interessants és el conegut amb el nom de Nurse Stump, que es produeix quan la soca d'un arbre molt vell resisteix durant molts anys a la descomposició i s'acaba convertint en el substrat que alimentarà un(s) arbre(s) més jove(s), que poden ser de la mateixa espècie o d'una altra diferent, i que creixeran al seu damunt o al seu costat.

Encara que al vídeo amb què he obert el post d'avui no es menciona aquest fenomen pel seu nom, el pots identificar a les seves imatges. Tanmateix, el pots veure amb més detall a la imatge que pots trobar a continuació (5).
Source: Vancouver Island Big Trees

Com hem vist al vídeo amb què he obert el post d'avui, quan un arbre cau a terra, posa en marxa el fenomen conegut amb el nom de Nurse Log (6), un conjunt de diversos processos mecànics i biològics que contribueixen a la descomposició de la lignina del seu tronc, donant lloc a la formació de nínxols de mida creixent, que tendeixen a omplir-se de deixalles forestals, dels sediments de les inundacions de primavera, de fulles o agulles, de molsa, de fongs o bolets i d'altra flora.

Les molses també cobreixen sovint l'exterior del tronc, retenint la humitat, accelerant la seva descomposició i transformant-lo en el substrat que utilitzaran altres espècies per arrelar-se. Les formigues i altres insectes començaran a buidar els troncs. I animals com els esquirols, afegiran nous, glans, castanyes o altres restes d'aliments. Però també excrements que, amb la seva descomposició, contribuiran a la formació d'un humus ric que proporcionarà un llit per les llavors i les condicions adequades per a la seva germinació.

Aquest procés, molt ben descrit al vídeo amb què he obert el post d'avui, començava ja a endevinar-se a les fotografies del Bois de Mermet a Lausanne que vaig publicar el març del 2021 (4). Però et costarà molt identificar-lo en aquest tweet publicat el juny del 2023.


El vídeo que acabem de veure el podem associar a allò que he sentit dir durant molts anys a Catalunya: un bosc net. En realitat, un bosc sense cap mena de biodiversitat, sense cap protecció que pugui frenar l'erosió o acumular la humitat. Un bosc que no tes res a veure amb el bosc ple de vida que hem vist al vídeo amb què he obert el post d'avui. Un bosc que tampoc té res a veure amb un bosc urbà com el Bois de Mermet, ni molt menys com el que vam veure a Adeje (Tenerife, Canarias) (7). Un bosc sobre el qual pesa una sentència de mort, malgrat la falsa il·lusió que pugui donar el Nurse Log que mostren les imatges del tweet.

Afortunadament, he llegit que, també a Espanya, hi ha veus que es rebel·len contra aquest tipus de gestió forestal. Veus com la de Jorge Castro Gutiérrez, catedràtic d'ecologia de la Universidad de Granada, que el gener de 2022 va publicar un article de lectura molt recomanada (8).

Just per acabar amb el post d'avui, deixa'm dir-te que, a la biblioteca de Shutterstock, pots trobar unes imatges i uns vídeos molt interessants sobre els fenòmens del Nurse Log i del Nurse Stump. Et recomano molt i molt de veure'ls punxant els enllaços.


  1. Veure Un peu de poésie dans ce monde de brutes, publicat en aquest blog l'01.02.2024
  2. Veure La timidesa de la corona, publicat en aquest post el 07.02.2024
  3. Veure Tècniques de gestió forestal: Daisugi, publicat en aquest blog el 13.02.2024
  4. Veure Lausanne - gestion forestière, publicat en aquest blog el 04.03.2021
  5. Nurse Stump, Vancouver Island Big Trees, 23.09.2011
  6. Wikipedia: Nurge Log [en] [fr] [es] [ca]
  7. Veure El bosque comestible en Adeje (Canarias), publicat en aquest blog el 15.02.2024
  8. Jorge Castro Gutiérrez: La madera muerta no es basura: por qué retirarla perjudica el bosque, The Conversation, 20.01.2022

Wednesday, April 3, 2024

switzerland - cable cars

Sunday, March 31, 2024

mothers of the revolution

DocBusters - Mothers of the Revolution, YouTube, 02.09.2021
Recorda d'activar els subtítols del vídeo si tens problemes de comprensió amb les llengües dels vídeos seleccionant la teva llengua de preferència

El passat mes de gener, a un post dedicat a J. Robert Oppenheimer (1) et deia que:
Alguns tenim l'edat d'haver viscut la nostra joventut veient a la TV les imatges dels durs enfrontaments entre la policia i els manifestants dels moviments pacifistes europeus durant els anys 1980. Hom ha fet tot el necessari per esborrar arreu la seva traça amb l'objectiu que els oblidem. Però alguns els seguirem recordant mentre visquem.
Pocs dies abans d'escriure aquell post, havia vist a la cadena Histoire TV un documental neozelandès del que pots veure el tràiler al vídeo amb què he obert el post d'avui.

Aquest documental (2), realitzat l'any 2021, ens presenta la determinació i la dura lluita d'un grup de joves mares gal·leses: 'Women for Life on Earth' que, a finals del 1981, mesos després de l'elecció de Ronald Reagan com a president dels Estats Units (EUA), va fer una marxa de gairebé 200 km per protestar contra la decisió del govern britànic de permetre que els míssils de creuer dels EUA s'emmagatzemessin a una base de la Royal Air Force: Greenham Common, a poc menys de 100 km al sud-oest de Londres.

De la ma d'algunes d'aquelles lluitadores, el documental recorre els 20 anys d'acampada a l'exterior d'aquella base militar: Greenham Common Women's Peace Camp (3), les accions de protesta i les missions internacionals arreu del món que tenien com objectiu posar fi a la Guerra Freda i aturar la propagació de les armes nuclears. Oblidades pels mitjans de comunicació, el documental ens presenta aquestes dones com unes heroïnes de la Guerra Freda que, gràcies a la seva increïble capacitat de resistència, van fer front a les detencions, les condemnes i el menyspreu d'una part de la societat.

BR24 - 1983 in Deutschland: Als wir kurz vor dem III. Weltkrieg, YouTube, 15.02.2023

Coincideixo amb la critica que Leslie Felper va fer a The Guardian a la sortida del documental (4). Però, tant el documental com aquesta critica, m'han semblat terriblement injustos, car ignoren el moviment pacifista que es va desenvolupar durant el mateix període al continent europeu, molt especialment a la Republica Federal Alemanya (RFA).

El vídeo de BR24 que pots trobar aquí damunt presenta una cursa armamentística entre els EUA i la Unió Soviètica que va arribar al seu punt culminant l'any 1983, amenaçant si més no, amb la destrucció total de les dues alemanyes. Ronald Reagan, president dels EUA, volia retornar al seu país l'hegemonia mundial i destruir el bloc de l'Est. Per fer-ho, pensava utilitzar el nous míssils Pershing II i el seu enorme poder de destrucció i, alhora, assegurar que la destrucció dels míssils soviètics des de l'espai, impediria que aquests arribessin als seus objectius als EUA. En qualsevol dels escenaris imaginats per Reagan i el seu equip de psicòpates, les dues alemanyes serien aniquilades sense remei. Helmut Kohl, que es va convertir en canceller per segona vegada en març de 1983, va autoritzar el desplegament dels míssils Pershing II a la RFA.

L'espionatge soviètic seguia funcionant perfectament i tenia informat puntualment al secretari general del partit comunista de la URSS, Yuri Andropov, qui va activar un pla de resposta que desencadenaria un infern a la primera senyal d'un atac occidental contra el seu país.
A un post publicat el maig del 2022 en aquest blog (5), vam veure que va ser gràcies a la sang freda i el coratge d'un home: Stanislav Petrov, que hom va poder evitar el que podria haver estat la III Guerra Mundial en 1983. A un post més recent (6), vam veure com el sentit comú de Zbigniew Brzezinski, conseller de Seguretat Nacional durant la presidència de Jimmy Carter, va passar pel damunt de l'alerta d'atac nuclear massiu de la Unió Soviètica que indicaven els sistemes informàtics americans i va evitar el desencadenament d'una guerra nuclear en 1979 (7). Dos exemples entre desenes d'altres.
SWR - Rekord-Menschenkette der Friedensbewegung, YouTube, 15.11.2020

El 22 d'octubre de 1983, entre 300.000 i 400.000 persones es van manifestar a la RFA per la pau i contra el desplegament a Europa dels míssils nord-americans, amb una cadena humana de més de 100 km des de Stuttgart fins a Neu-Ulm. No va ser l'única manifestació que va viure aquella tardor la RFA. El desplegament de les noves armes nuclears van agrupar en la seva oposició als activistes per la pau, els sindicats, les esglésies, els antimilitaristes, els ecologistes, i ciutadans de totes les edats que es van unir per manifestar-se en contra d'aquella bogeria.

El vídeo de SWR presenta aquella manifestació i alguns dels seus antics protagonistes. Aquell immens moviment popular arreu d'Europa va reeixir a aturar el desplegament dels míssils i va obrir la porta per on havia d'acabar la guerra freda.

Entre els "pacifistes" d'avui trobem aquells que, en cas de conflicte, han decidit que el camí correcte està a adherir a un dels dos bàndols, combatre l'altre i donar suport a un fort rearmament: una estratègia en la qual no es reconeixen els activistes de les lluites dels anys 1980.

Aprofitant aquest regal inesperat de la progressia, els neoliberals han decidit accelerar la liquidació del que encara queda de l'estat social i proclamen guerres que ens presenten com inevitables a Ucraïna i a Taiwan, entre altres. Obviant l'obvi: que una guerra amb Rússia i amb la Xina tindria per conseqüència enviar als escassos sobrevivents d'una guerra nuclear a l'edat de pedra. Per no parlar de les conseqüències que tindria per la resta del món el conegut fenomen de l'hivern nuclear.

Podem fer totes les hipòtesis que volem sobre què hauria passat si Zbigniew Brzezinski no hagués aturat en sec la resposta nuclear americana a l'amenaça soviètica que mai no va existir. Però faríem millor en aturar el que està passant avui a Europa, on la incompetència de la seva classe dirigent ens està portant a una situació de desastre anunciat.

Probablement, una de les millors anàlisis de la situació actual la podem trobar a un article publicat recentment per Rafael Poch (8)
Molta gent es pregunta aquests dies per les raons de la demencial escalada militar a què s'estan lliurant els polítics europeus. Les bravates d'Emmanuel Macron sobre l'enviament de tropes franceses (i bàltiques i poloneses) a Ucraïna. Les pressions sobre el canceller alemany Olaf Scholz per subministrar míssils alemanys capaços de copejar territori rus des d'Ucraïna (...) La histèria dels Borrell i Von der Leyen dient que si no s'atura “Putin” a Ucraïna, Rússia continuarà el seu avenç militar sobre els països bàltics i Polònia, amenaçant la seguretat europea. Tot això, en definitiva, que omple els nostres mitjans de comunicació de titulars i de missatges dels nostres necis experts i comunicadors animant i preparant el públic per a una guerra encara molt més gran a Europa. Com s'ha pogut arribar a aquest carnaval tràgic i extremadament perillós?
Si el menyspreu amb què aquests dirigents segueixen considerant la capacitat militar de l'adversari, sostingut amb l'entusiasme propagandístic dels mitjans de comunicació al seu servei, comença a esquerdar-se després de dos anys de guerra a Ucraïna, pot acabar fent-se miques si la població descobreix algun dia la capacitat militar dels adversaris contra els quals hom vol enviar a combatre als seus fills.


Potser perquè he llegit moltes novel·les negres i he vist molts thrillers al cinema, em segueix sorprenent que hom segueixi parlant de guerres limitades al teatre europeu o al de Taiwan i que, aquells necis experts i comunicadors a qui al·ludia Rafael Poch, segueixin sense preguntar-se a qui beneficiaria el crim. Probablement, no ho fan perquè deuen creure que, en cas de conflicte nuclear, ells se salvarien.

He de reconèixer que no som molts a fer-ho. Però alguns seguim tossudament interrogant-nos a qui beneficiaria el crim. Alguns diaris, com La Vanguardia, ens animen a seguir intentant trobar una resposta gràcies a l'interès de les seves portades (9). Però, sovint, és a la premsa estrangera on trobem algunes pistes que no manquen d'interès.

Per exemple, el mes d'agost de 2023, The Telegraph parlava de l'arribada imminent a una base aèria de la RAF: Lakenheath, a 45 km de Cambridge (United Kingdom) de dos esquadrons de F-35 capaços de transportar armes nuclears (10). Hom podria pensar que era una mena de test per veure si la seva arribada provocava alguna mena de moviment d'oposició. El cas és que, a finals del mes de gener d'enguany, basant-se en uns documents del Pentàgon als que havia tingut accés, The Telegraph informava que els EUA tenien la intenció d'emmagatzemar armes nuclears en aquella base aèria (11). 

Decididament, si encara existeix res que hom pugui considerar com un "moviment pacifista", temo que no té res a veure amb aquells moviments que van reeixir a aturar la guerra freda.

Algú està escrivint el relat d'un crim i encara no tenim proves prou sòlides per saber a qui beneficiarà. Però crec que tots tenim sospites ben fonamentades per a saber quines són les víctimes potencials.



Lectures recomanades
  1. Veure Oppenheimer (2023), publicat en aquest blog el 21.01.2024
  2. Mothers of the Revolution: NZ On Screen || New Zealand Film Commission || IMDb || Rotten Tomatoes ||
  3. Wikipedia: Greenham Common Women's Peace Camp [en] [fr] [es] [ca]
  4. Leslie Felper: Mothers of the Revolution review – emotional return to Greenham Common, The Guardian, 13.10.2021
  5. Veure So, our present is to come back to the 80s ? publicat en aquest blog el 09.05.2022
  6. Veure The 1979 NORAD Alert, publicat en aquest blog el21.02.2024
  7. William Odom to Zbigniew Brzezinski, “NORAD False Alarm,” with memorandum from Secretary of Defense Brown to President Carter attached, 21 November 1979, Top Secret, National Security Archive.
  8. Rafael Poch: La ruptura del canon y sus consecuencias, Contexto y Acción (CTXT), 29.03.2024
  9. Joaquín Vera, Juan Carlos Merino: Margarita Robles: "La amenaza de guerra es absoluta y la sociedad no es del todo consciente", La Vanguardia, 17.03.2024
  10. Danielle Sheridan: US fighter jets capable of nuclear bombing to be based in UK, The Telegraph, 30.08.2023
  11. Tony Diver: US to station nuclear weapons in UK to counter threat from Russia, The Telegraph, 26.01.2024 || US planning to station nuclear weapons in UK amid threat from Russia - report, The Guardian, 27.01.2024 || EEUU prevé volver a instalar armas nucleares en el Reino Unido tras 15 años, Public, 27.01.2024

Saturday, March 30, 2024

pongamos que hablo de madrid



A finals del mes de gener, un conegut d'aquest blog: Javier Peña (1), publicava un tweet molt interessant on ens mostrava què ha fet la vila de Medellín (Colòmbia) per reduir les temperatures que provoca el fenomen de l'illa de calor a la ciutat (2).


El vídeo del tweet de Javier Peña comparava el que s'ha fet a Medellín (Colòmbia) amb l'arboricidi que s'està practicant actualment a Madrid (Espanya).

El problema és que, a Madrid, a més de l'arboricidi fa temps que estan passant moltes altres coses que no estan en fase amb el que es fa en altres grans ciutats del món. Un dels llocs on pots fer un seguiment d'aquestes accions és el compte @MadridDecadente, on he trobat el tweet precedent.

Tanmateix, quan veus al vídeo que els vehicles de la policia també fan part del problema, i que els ciutadans que el pateixen segueixen votant al partit que l'ha creat, tens dret a demanar que et deixin de donar la murga, dia si i dia també, sobre el que passa en aquella ciutat i que mirin d'articular un moviment ciutadà per trobar una solució.


  1. Veure Agrivoltaics i L'agricultura regenerativa: Espanya, publicats en aquest blog respectivament els 15.11.2022 i el 15.11.2023
  2. Veure Recerca sobre microclima urbà: l'illa de calor, Onades de calor, arquitectura i urbanisme, Barcelona's grid design and the future, publicats en aquest blog respectivament els 03.10.2016, 18.01.2024 i 23.01.2024

Tuesday, March 26, 2024

cròniques de la uab (1976-1986)



Vaig trobar per atzar el tweet amb què he obert el post d'avui. El tweet anava acompanyat de comentaris, sovint delirants, d'algunes persones de les quals hom diu que compartim el mateix país, tot i que segueixo convençut que sempre hem viscut en universos paral·lels.

El vídeo del 1976 d'aquell tweet m'ha fet recordar que, un any més tard, m'havia examinat del Curs d'Orientació Universitària (COU) a un institut de batxillerat que estava a l'avinguda d'Esplugues (Barcelona): l'Institut Ausiàs March.

Havia tret una bona nota i podia realitzar el somni de matricular-me el mes de setembre al al Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la UAB. Però no ho vaig fer ...

Aquest sóc jo a la foto del certificat de les notes de COU

No vaig matricular-me perquè feia vuit mesos que havia començat a sortir amb una noia amb qui, treballant i estudiant, no havia pogut passar massa temps, com si diguéssim. També per altres motius.

Havia començat a treballar a Can Baurier (1) amb 16 anys i, pocs mesos abans de passar l'examen de COU, en arribar als 18 anys, vaig perdre el dret a la jornada reduïda a la qual tenia dret per seguir els meus estudis. A la pèrdua d'aquest dret s'havia d'afegir que havia començat a treballar com a Laborant al laboratori de l'empresa, i ara havia de treballar alternativament una setmana de matí (06h00-14h00) i una de tarda (14h00-22h00). Del torn de la nit em vaig lliurar, perquè era el més ben pagat i normalment estava reservat als casats amb fills.

A més, encara no havia fet el servei militar (l'havia de fer a les Illes Canàries) i tenia unes ganes enormes de traure'm el carnet de conduir i començar a viatjar amb una furgoneta Ebro F-275 que havia comprat el meu pare i ja no feia servir.
Vaig aprendre a conduir amb una Ebro F-275 molt similar a la d'aquesta imatge

Els anys van passar, em guanyava relativament bé la vida per un jove de la meva edat, i vaig donar com entrada l'entranyable Ebro F-275 per comprar-me el Renault 12 TS Break que pots veure, ja en un estat lamentable, a una imatge del 1987 (2).

Però la crisi del tèxtil va arribar inexorablement a la fàbrica on treballava, i em van acomiadar el febrer del 1982: pocs anys més tard, la fàbrica va acabar tancant. Com, gràcies al suport dels companys del meu sindicat, havia cobrat una bona indemnització per l'acomiadament i també cobrava l'atur, sota els bons consells de gent que m'estimava, vaig aprofitar que vivia al Vallès Oriental per inscriure'm el setembre d'aquell any a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Tot el que puc dir és que, no coneixent a ningú, vaig acabar barrejant-me amb tothom. Els que començaven la carrera aquell any, clar. Però també, quan em vaig unir a la gent de l'Associació d'Estudiants de Lletres (AEL), amb aquells que ja acabaven la carrera. I, entre aquests, amb aquells que l'havien començat el 1977 i altres que ho havien fet abans, organitzant les matèries a les quals es matriculaven en funció de les hores que tenien disponibles a la feina per seguir treballant i estudiant.
Va ser a l'AEL on vaig conèixer un bon company a qui vaig perdre la pista el 1989 i a qui, gràcies a Joan Manuel Soriano, he pogut contactar recentment: en Miquel Flamarich Tarrasa.
M'agradaria pensar que l'equip que va realitzar el reportatge de RTVE.es va trobar els estudiants entrevistats per atzar. Però tot el que puc dir és que, quan vaig arribar a la UAB, em vaig creuar amb la Catalunya que jo coneixia: una Catalunya molt més diversa.

Entre els estudiants, hi havia gent que venia del País Valencià o les Balears, però també del País Basc i d'arreu d'Espanya. Naturalment, hi havia gent que venia de les comarques i ciutats mencionades al vídeo amb què he obert el post d'avui, però no érem minoria aquells que veníem de Nou Barris o d'altres barris obrers del cinturó de Barcelona: Barcelonès Nord, Vallès i Baix Llobregat.

Hi havia ateus, cristians de tota mena, i alguns jueus (molt pocs). Hi havia gent de CiU, del PSUC, del PSC i també independentistes (molt pocs). Però també hi havia maoistes, trotskistes i anarquistes. Hi havia rockers, heavies, punks i el que llavors alguns anomenàvem modernus. I, al bell mig de tot aquest melting pot, hom podia sentir totes les variants del català o de l'espanyol.

Deixant de banda l'alt grau de tolerància i convivència que existia entre totes aquelles tribus, hi havia quelcom que unia a moltes d'elles: el gran consum de la laca que acabaria provocant un enorme forat en la capa d'ozó de l'Antàrtida.


Sobre els modernus hi ha una anècdota que mai podré oblidar. El 1984 se m'havia acabat l'atur i vaig buscar-me la vida fent algunes feines puntuals. Finalment, vaig acabar treballant en torns rotatoris de matí i tarda a una fàbrica que Danone tenia a Parets del Vallès (he llegit que la tancaran enguany). Em vaig perdre moltes classes, però hi havia una matèria en concret, la Història de Catalunya amb l'Albert Balcells (3), a la qual no vaig poder anar més enllà d'algunes classes durant tot el curs i, gairebé mai, de manera continuada.

No recordo com ens vam conèixer, però hi havia un modernu de família gallega que vivia a Rubí i portava el tall de cabell de Neil Tennant (The Pet Shop Boys). Tot i que no ens havíem creuat a classe més de tres o quatre cops, va ser l'únic que es va mostrar disposat a passar-me els apunts i la bibliografia del curs.
Pet Shop Boys: Neil Tennant and Chris Lowe

Vam quedar un dia al bar de la facultat perquè em passés els apunts i la bibliografia. El material era excel·lent, ben organitzat i redactat de manera impecable en la mateixa llengua que l'Albert Balcells donava els seus cursos: en català, una llengua en la qual mai li vaig sentir dir un sol mot a aquell company.

Quan ens vam trobar, vaig veure que tenia algunes ferides i vaig demanar-li què li havia passat. Em va comentar que, la nit abans, quan tornava a casa després de tancar una discoteca, havia tingut un accident i havia deixat fet mistos el carro que conduïa. Li vaig oferir un vell Citroën Dyane 6 que una amiga de la meva mare li havia donat perquè aprengués a conduir, i que més tard la meva mare em va donar perquè fes mecànica amb ell (4). No vaig tornar a veure aquell company més que tres o quatre cops, sempre al bar de la Facultat. Però recordo que, un dia, va dir-me que havia bescanviat amb un conegut del seu barri aquell vell Citroën Dyane 6 per uns Levy's.

Gràcies a aquells apunts i a la bibliografia que aquell inesperat company em va passar, vaig poder presentar-me a l'examen final i vaig traure una de les tres matrícules d'honor amb què vaig acabar aquell curs: una d'elles amb el professor, i més tard amic, Josep Fontana (5).

Anuncio Citroen dyane 6 Calidad mejorada.YouTube, 06.06.2009

Definitivament, la UAB i la Catalunya que jo vaig conèixer, no tenien gran cosa a veure amb molts dels comentaris desagradables que vaig llegir al tweet amb què he obert el post d'avui, o a Racó Català (per donar dos exemples) amb motiu del discurs de Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany (6).

Uns comentaris que confirmen que el problema que tenen molts dels seus autors no té gran cosa a veure amb el coneixement del català o l'accent que hom pugui o no tenir. Un problema que Sergi Picazo va explicar de manera remarcable a un excel·lent article que va publicar el febrer d'enguany (7).

En qualsevol cas, el planeta on jo vaig viure segueix estant a anys llum de l'asteroide on altres segueixen vivint i, malauradament, reproduint-se. Espero que les nostres òrbites segueixin sense creuar-se.


  1. Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicat en aquest blog el 11.08.2021
  2. Veure Passats tèrbols (4), publicat a El Geògraf Solitari el 06.11.2008
  3. Wikipedia: Albert Balcells [es] [ca]
  4. Veure Citroën Dyane 6, publicat en aquest blog el 12.02.2023
  5. Veure Josep Fontana ens ha deixat, publicat el 29.08.2018
  6. Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany: CCMA (Twitter), Racó Català
  7. Sergi Picazo: Paco Candel vs. Sílvia Orriols: el poder màgic dels catalans, Crític, 28.02.2024

Monday, March 25, 2024

sacrebleu !!!!

Source: @TerribleMaps


Puc jurar davant de tots els 10s de l'Olimp que aquesta carallotada dels terraplanistes m'ha agafat totalment desprevingut. Traduït a cop de destral, el text ve a dir que:
Si la gravetat no és prou forta per a impedir que un petit corrent flueixi cap al seu punt més baix, què impedeix que els oceans al nord de l'equador s'aboquin al sud de l'equador? Així seria la Terra si visquéssim en un globus terraqüi. La gravetat és una pseudociència, una teoria que no es pot demostrar.
Com no recordo haver llegit mai quin és el gruix que aquesta gent suggereix per una Terra plana, m'angoixa pensar que la plataforma petroliera Stones (1) ja ha perforat a gairebé 3000 metres de fondària i, encara més, que els russos arribessin a perforar 12.262 m a l'Àrtic en 1989 (2). Què passarà el dia que hom arribi al límit? Correm el risc que tota l'aigua dels oceans se'n vagi pel forat?


  1. Cristian Rus: El fascinante mundo de las plataformas petrolíferas: estructuras flotantes de 200.000 toneladas o 2.900 metros de profundidad, Xataka, 10.04.2020
  2. Wikipedia: Kola Superdeep Borehole [en] [fr] [es] [ca]

Saturday, March 23, 2024

un viatge de retorn al dryas recent ?

FRANCE 24 Español - La Corriente oceánica del Atlántico podría colapsar en las próximas décadas, YouTube, 27.07.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos publicats en aquest post, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

El febrer d'enguany vaig llegir un tweet on Antonio Turiel (1) es mostrava remarcablement emprenyat després de llegir un article publicat dos dies abans a una revista americana: Science Advances (2).
Aplicant nous mètodes d'observació i de càlcul, hom pot confirmar que la Atlantic meridional overturning circulation (AMOC), de la qual forma part el Gulf Stream, està mostrant signes de col·lapse que permetent pronosticar quins seran els seus efectes a diferents regions del planeta.
El vídeo amb què he obert el post d'avui, emès per FRANCE 24, ja era una reacció a la publicació d'un estudi publicat a Nature Communications (3) que presentava, mig any abans!, gairebé els mateixos resultats i les mateixes advertències (3):
L'augment de les temperatures està provocant la fusió d'enormes masses de gel a l'Àrtic, i aquest enorme volum d'aigua menys densa és una amenaça per al funcionament de la circulació oceànica, que podria aturar-se, tal com la coneixem, amb efectes nefastos pel clima.
Abans d'anar més lluny, m'agradaria presentar-te una física alemanya que adoro: Sabine Hossenfelder (4) i un vídeo on tracta el tema del col·lapse de l'AMOC.

Sabine Hossenfelder - Climate Change Won't Stop The Gulf Stream. Here's Why, YouTube, 21.01.2023

Sabine Hossenfelder ens recorda alguns dels principis bàsics de la Geografia Física del nostre planeta que no estic molt segur que facin part d'alguns dels models matemàtics utilitzats en l'estudi de l'anunciat i probablement inevitable col·lapse de l'AMOC. També he de dir que, en aquells models en els quals aquests principis bàsics s'han pogut tenir en compte, de vegades tinc dificultats per comprendre la lògica dels seus resultats.

The Wild Project #81 - Jesús Reolid da una opinión controvertida sobre el cambio climático, YouTube, 25.09.2021

Si Sabine Hossenfelder ens recorda alguns dels principis bàsics de la Geografia Física dels quals rarament parlen els físics que investiguen el fenomen del col·lapse de l'AMOC, un article publicat per Xavier Fonseca a La Voz de Galicia (5), em va recordar que tampoc parlen gaire del passat geològic del nostre planeta. 

Sabem que la principal característica de l'escalfament global d'origen antropogènic és la seva velocitat, que no coneix precedents. Però, com ens recorda Xavier Fonseca (5), fa gairebé 13.000 anys es va produir un canvi climàtic de caràcter abrupte que hom coneix amb el nom de Dryas recent (6). Paga la pena recordar-lo:
Fa aproximadament uns 12.900 anys, quan el clima havia deixat enrere l'últim màxim glacial (7) i es trobava en una etapa d'escalfament, es va produir un canvi climàtic relativament sobtat. 
En el decurs d'unes dècades les temperatures a Groenlàndia van disminuir entre 4 i 10 °C, les glaceres van avançar arreu d'Europa i el clima va esdevenir molt sec a gran part del nord temperat.

Com pots veure al vídeo que pots trobar a continuació, la hipòtesi més recolzada actualment és que l'augment progressiu de la temperatura que va començar després de l'últim màxim glacial, fa uns 20.000 anys, va provocar una fusió del gel que va alliberar enormes masses d'aigua dolça des d'Amèrica del Nord vers les aigües de l'Àrtic. Quan aquella enorme massa d'aigua va arribar a l'Atlàntic, va fer col·lapsar l'AMOC.

Aquell fred, que va canviar el clima en poques dècades (a la Mediterrània oriental hom parla de 20 anys!), va durar uns 1.300 anys. Vers l'11.600 aC la temperatura va tornar a augmentar, donant pas a l'Holocè (8), que és l'època geològica en què encara estem vivint.
PBS Eons - When the Earth Suddenly Stopped Warming, YouTube, 17.12.2020

El fenomen del Dryas Recent es repetirà? Abans de respondre aquesta qüestió, m'agradaria proposar-te llegir un article d'Horizons -el magazín de la recerca suïssa- dedicat al risc de desestabilització de l'AMOC, (9), que ens advertia de les dificultats que existeixen per analitzar aquest risc amb precisió.  
  • Complexitat dels models: els models climàtics intenten simular sistemes naturals que, en si mateixos, són extraordinàriament complexos i han de tenir en compte un gran nombre de factors.
  • Dades insuficients: els models climàtics requereixen una enorme quantitat i diversitat de dades per ser precisos. Tanmateix, sovint hi ha una manca de dades històriques i actuals, especialment a escala regional.
  • Incertesa de les prediccions: a causa de la complexitat dels models i la manca de dades, les prediccions dels models climàtics estan envoltades sovint d'incerteses.
L'article d'Horizons també ens parlava del nerviosisme d'alguns investigadors de la Technische Universität München (Alemanya):
Només hi ha dos grans programes de recerca oceanogràfica que estan recollint dades des del 2004 (...). Per fer càlculs vàlids per entendre la dinàmica de l'AMOC hom necessitaria sèries de dades de períodes d'almenys cent anys. A més, les mesures de velocitat i salinitat se segueixen fent principalment a la superfície i no a les profunditats de l'oceà, i a més, de manera molt puntual.
Per fer front a la manca de dades, els investigadors de l'Oeschger Centre for Climate Change Research (OCCR) de la Universität Bern (Suïssa), van decidir centrar-se en l'estudi dels processos del final de l'edat glacial més recent, fa 15.000 anys. 

Els resultats del seu estudi es va publicar a Nature Geoscience l'abril de 2023: pots trobar una versió lliure en PDF al Bern Open Repository and Information System (BORIS) (10).
A l'inici de l'última edat glacial, la quantitat d'aigua de desglaç que va fluir a l'Atlàntic Nord no era tan gran com hom pensava anteriorment. I malgrat l'augment de les temperatures, la circulació de l'AMOC no va col·lapsar completament, sinó que simplement es va alentir. 
Helmholtz Association of German Research Centres

Fa uns dies vaig publicar un post on parlava de les "excursions" del camp magnètic de la Terra (11). Més concretament de l'excursió geomagnètica de Laschamp, de la qual l'amic Copilot em va dir que: va interrompre els corrents oceànics i els patrons de circulació atmosfèrica. Aquests canvis van provocar un augment de la variabilitat climàtica, amb fluctuacions més freqüents entre períodes més càlids i més freds.

Ràpidament, una idea em va passar pel cap. Uns minuts més tard, vaig veure que altres l'havien tingut molt abans que jo (12):
Hi ha una quantitat significativa d'evidències que sostenen la idea que les excursions geomagnètiques són responsables dels canvis climàtics bruscos observats durant el període del Dryas recent.
Com el Dryas recent i l'excursió geomagnètica de Laschamp no coincidien en el temps, vaig demanar-li a Copilot si s'havien identificat altres excursions geomagnètiques durant el Dryas recent. Copilot va respondre amb tres excursions geomagnètiques que podrien haver influït en els patrons climàtics durant el Dryas recent i un dels esdeveniments de Heinrich (13).

Com dues de les respostes no coincidia cronològicament amb el Dryas recent, vaig retenir l'excursió geomagnètica de Gothenburg (14). Seguidament, vaig demanar a Copilot si hi havia una correlació entre aquesta excursió i la modificació de la circulació oceànica. Et resumeixo la seva resposta:
L'estat actual de la recerca suggereix que les excursions geomagnètiques, inclòs l'esdeveniment de Gothenburg, poden estar associades amb un canvi climàtic ràpid. Alguns estudis han indicat que poden estar relacionades amb caigudes abruptes de temperatura, tal com es va observar durant el Dryas recent.

Tot i que l'excursió geomagnètica de Gothenburg és un esdeveniment molt important en l'estudi del camp magnètic de la Terra i els seus vincles potencials amb els canvis climàtics del passat, establir una relació causal directa entre les excursions geomagnètiques i el canvi climàtic és un tema molt complex i requereix seguir aprofundint en la recerca.
Tot sembla indicar doncs que, si no reeixim a reduir les emissions de CO₂ el més aviat possible, ens arrisquem a crear les condicions que van donar lloc al Dryas Recent. I sabem prou per saber què és el que pot passar. Que els investigadors no estiguin en condicions d'identificar amb precisió quan arribarem al punt d'inflexió, o si hi ha altres factors que també l'expliquen, sembla totalment irrellevant com argument per a no atacar amb decisió almenys la causa principal que es troba darrere d'aquest risc.

Naturalment, si ens acaben ficant en una guerra nuclear, res de tot això tindrà la més mínima importància per a la humanitat.


Altres lectures recomanades
  1. Antonio Turiel: Aún en estado de shock por el último artículo sobre la AMOC, Tweeter, 11.02.2024 10:38
  2. René M. van Westen et al.: Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course, Science Advances, Vol 10, Issue 6, 09.02.2024, DOI: 10.1126/sciadv.adk1189
  3. Ditlevsen, P., Ditlevsen, S.: Warning of a forthcoming collapse of the Atlantic meridional overturning circulation. Nature Communications 14, 4254 (2023). https://doi.org/10.1038/s41467-023-39810-w || Damian Carrington: Gulf Stream could collapse as early as 2025, study suggests, The Guardian, 25.07.2023
  4. Wikipedia: Sabine Hossenfelder [en] [fr] [es] [ca]
  5. Xavier Fonseca: «Dryas Reciente», cuando el ser humano volvió a la Edad de Hielo, La Voz de Galicia, 09.02.2024
  6. Wikipedia: Younger Dryas [en] [fr] [es] [ca]
  7. Wikipedia: Last Glacial Maximum [en] [fr] [es] [ca]
  8. Wikipedia: Holocene [en] [fr] [es] [ca]
  9. Hubert Filser: Si la pompe de circulation atlantique tarissait, Horizons, n° 140, Mars 2024
  10. Pöppelmeier, Frerk; Jeltsch-Thömmes, Aurich; Lippold, Jörg; Joos, Fortunat; Stocker, Thomas F. (2023). Multi-proxy constraints on Atlantic circulation dynamics since the last ice age. Nature geoscience, 16(4), pp. 349-356. Springer Nature 10.1038/s41561-023-01140-3 (PDF)
  11. Veure The Earth's History is Written in the Trees (4), publicat en aquest blog el 15.03.2024
  12. Geomagnetic excursions Interglacial Termination Abrupt Climate Change, Physics Forums, 05.03.2010
  13. Wikipedia: Heinrich events [en] [fr] [es] [ca]
  14. Rhodes W. Fairbridge: Global climate change during the 13,500-b.p. Gothenburg geomagnetic excursion, Nature 265, 430–431 (1977).

Thursday, March 21, 2024

the 1979 norad alert

The History Guy - The 3 A.M. call and the 1979 NORAD Alert, YouTube, 05.04.2018
Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Fa molts anys d'això.  Havia quedat amb un vell company del barri per beure'ns unes cerveses a un bar on ens havíem trobat durant molt de temps abans de perdre'ns de vista. Quan vaig entrar al bar, ell ja hi era. Ens vam saludar i abans de passar comanda, va dir-me que aquell dia era ell qui invitava.

Vaig demanar-li si era el seu aniversari i, rient, em va respondre que no. Va dir-me que només volia celebrar que ambdós estiguéssim encara vius. Quan va veure el meu desconcert pel motiu de la celebració, va explicar-me que havia llegit un article que parlava sobre el que havia passat el novembre del 1979, quan un programa informàtic que simulava un atac nuclear per part de la Unió Soviètica, va ser confós amb un atac real de 2.200 míssils que es dirigien en direcció dels EUA. La vida al planeta va estar a dos dits de desaparèixer.

Com aquell company sempre havia sigut un xic conspiranoic, no vaig donar-li molta importància a la veracitat del que m'estava explicant, i vaig decidir que seria millor no dir res, passar un bon moment junts bevent-nos unes cerveses, recordant els vells temps i bescanviar informacions sobre la vida dels amics comuns.

Anys més tard, vaig llegir que alguns dels incidents que, durant el període de la Guerra Freda (1), van estar molt a prop de crear el que llavors hom coneixia amb el nom d'holocaust nuclear. Entre ells, l'incident provocat per l'alerta creada pel North American Aerospace Defense Command (NORAD), un sistema d'alerta dels Estats Units i Canadà, basat en la recollida d'informació de sensors d'arreu del mon (2) (3). Un incident que ja havia comentat a un post que vaig publicar en octubre del 2016 en aquest blog (4)

Estem vivint temps molt incerts sota la direcció d'imbècils irresponsables i tenia ganes de compartir amb tu el vídeo amb què he obert el post d'avui. El vaig descobrir a un canal YouTube on et recomano fer un tomb quan tinguis un moment: The History Guy.


Lectures recomanades
  1. Wikipedia: Cold War [en] [fr] [es] [ca]
  2. False Warnings of Soviet Missile Attacks Put U.S. Forces on Alert in 1979-1980, NSA Archive, 16.03.2020
  3. Photos from Inside NORAD's Cheyenne Mountain Combat Center, The Memory Hole, 08.09.2016
  4. Veure War Games i Skynet, ciència ficció? publicat en aquest blog el 05.10.2016