Potser recordes que el mes de febrer vaig publicar un post on et parlava d'un episodi meteorològic: la gelada del riu
Ebre el 1891 al seu pas per
Tortosa (1). Potser també recordes un post on et parlava de les pertorbacions climàtiques i socials que van provocar les grans erupcions volcàniques que haurien tingut lloc successivament els anys 536, 540 i 547 (2), durant un període que hom coneix amb el nom de
Late Antique Little Ice Age (3).
Avui m'agradaria parlar-te d'un altre episodi meteorològic que va tenir lloc arreu d'Europa el 1709 i que es coneix al
Regne Unit amb el nom de
Great Frost i a
França com
Le Grand Hiver. Un episodi que també va provocar unes grans pertorbacions climàtiques i socials.
Només a França hom estima que, a finals del 1710, unes 600.000 persones havien mort a conseqüència d'aquest episodi climàtic, que va coincidir amb un descens de 200.000 naixements en comparació amb la mitjana anual de l'època, ja sigui directament pel fred, per fam o per epidèmies que van ser especialment mortals per a una població desnodrida. Aquesta mortalitat es va veure agreujada per les nombroses morts i la precària situació econòmica provocades per la guerra de Successió espanyola (4).
Tres articles, un publicat el febrer del 2009 a
New Scientist (5), un altre publicat a
Le Journal de Saône-et-Loire (6) en febrer del 2012 i un altre publicat el novembre del 2020 a
National Geographic expliquen de manera didàctica i resumida l'abast d'aquest episodi climàtic arreu d'Europa (7). Per la descripció i cronologia d'aquest episodi climàtic i les seves possibles causes et proposo llegir la versió en llengua francesa de Wikipedia (cf. 4). Com no he trobat gran cosa sobre què va passar a la
península Ibèrica, et proposo seguir amb la mateixa lectura la descripció del que va passar al sud de França.
En realitat, del que m'agradaria parlar avui és de l'impacte que aquell episodi climàtic va tenir a França i de les seves repercussions en la
guerra de Successió espanyola (8).
Malgrat que a Espanya se segueix veient com un conflicte peninsular que ha alimentat les mitologies nacionalistes de tots dos bàndols, la guerra de Successió espanyola va ser en realitat un conflicte europeu que es va estendre a les colònies de les grans potències, principalment les colònies franceses i angleses a l'Amèrica del Nord: aquesta guerra també es coneix en anglès amb el nom de Queen Anne’s War.
A l'entrada que Wikipedia dedica a la Queen Anne’s War (9), es descriu aquesta guerra com la segona de les Guerres franceses i índies lliurades a Amèrica del Nord en què van participar els imperis colonials de Gran Bretanya, França i Espanya. I tot i que a Nord-amèrica es veu en general com un conflicte autònom, a Europa segueix veient-se com el teatre americà de la guerra de Successió espanyola.
Al teatre europeu, aquesta guerra va oposar, per una coalició liderada per
Àustria, de la que feien part la
Corona d'Aragó, el
Regne Unit, les
Províncies Unides, el
Regne de Prússia, el
Sacre Imperi Romà Germànic, el
Regne de Portugal i el
Ducat de Savoia, als que s'hi afegirien altres regnes i ducats que van declarar la guerra a la coalició dirigida pel
Regne de França, de la que feien part el
Regne de Castella i Lleó, l'
Electorat de Baviera, l'
Electorat de Colònia i el
Ducat de Màntua.
Pel que fa al
teatre ibèric de la guerra cal dir que, fins el 1709, es va caracteritzar per un seguit de victòries de les tropes borbòniques. La victòria de la
batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707 va permetre prendre
València,
Alcoi i
Dénia (8 de maig) i
Zaragoza (26 de maig). El 20 de juny va caure
Xàtiva i
Lleida va ser presa per assalt el 14 d'octubre. Amb aquestes conquestes s'aboliren els
Furs de València i els
Furs d'Aragó mitjançant el
Decret de Nova Planta. El juliol del 1708 també va caure
Tortosa i
Alacant ho va fer l'abril del 1709.
L'evolució de la guerra al teatre europeu no va ser tan favorable per les tropes borbòniques. Després d'alguns èxits inicials a
Itàlia,
Flandes i
Alemanya, les tropes van quedar paralitzades per la manca de diners i subsistències.
França ja estava esgotada quan el 5 de gener de 1709 va arribar un descens excepcional de les temperatures. La duresa d'aquell hivern va portar la fam i, fins a la fi d'aquest episodi climàtic en 1710, un impressionant nombre de morts. Per acabar-ho d'arreglar,
Louis XIV va enviar als seus agents a recollir com fos diners per tot el país per continuar amb la seva política expansionista, agreujant encara la situació dels seus súbdits.
L'episodi climàtic del 1709 (cf. 6) va acabar doncs per enfonsar el clau d'una enorme crisi econòmica i financera a França, el que va obligar a
Louis XIV a buscar una solució negociada per acabar amb aquella guerra. Però mentre es negociava,
va retirar del que seria Espanya la major part de les tropes franceses, a fi de concentrar-les a la defensa de les fronteres del seu regne, amenaçat pel nord a causa de l'avenç dels aliats als
Països Baixos.
La retirada de les tropes borbòniques va ser aprofitada per les tropes aliades. A la primavera de 1710 l'exèrcit de l'arxiduc Carles va iniciar des de
Catalunya una campanya que tenia per objectiu
ocupar Madrid per segona vegada. El 27 de juliol l'exèrcit aliat derrotava els borbònics a la
batalla d'Almenar i, gairebé un mes després, a la
batalla de Zaragoza. El
Regne d'Aragó va tornar a passar a mans aliades i l'arxiduc va restablir els
Furs d'Aragó.
Una expedició marítima va sortir des de Barcelona amb vuit naus angleses on hi havia mil catalans i mil valencians amb l'objectiu de recuperar el Regne de València. L'empresa va fracassar perquè quan els vaixells van arribar al
Grau de València l'esperat alçament dels maulets no es va produir.
L'arxiduc Carles va entrar per segon cop a Madrid, però va decidir allotjar les tropes a extramurs. Finalment, els exèrcits aliats van abandonar
Madrid a finals d'octubre amb la intenció d'hivernar a
Barcelona. Durant el camí de tornada, es van dividir les tropes, que van ser aniquilades per un moviment ràpid de les tropes borbòniques enmig de la gelada rufaga que dominava l'
Alcarria en hivern.
Després de les victòries de l'
Alcarria,
Felip V va prosseguir el seu avanç cap a
Zaragoza, la qual se li va lliurar sense lluita el 4 de gener de 1711. Simultàniament, un exèrcit francès de 15.000 homes, acantonat a
Perpinyà, s'afanyava a travessar la frontera dels
Pirineus i va atacar la
Catalunya Sud.
Més enllà de les llegendes i dels mites, si algú no tenia encara clar què era el que en realitat s'estava jugant en aquella guerra, tot va quedar clar amb
la mort del pare de Felip V, que col·locava aquest en una posició propera a la successió de
Louis XIV, i encara més amb
la mort de l'emperador Josep I d'Habsburg tres dies després, en abril del 1711.
Els anglesos van revaluar la situació i van decidir que la possible unió dels regnes d'
Espanya i
Àustria en la persona de l'arxiduc podia ser més perillosa que la unió d'
Espanya amb
França i van començar a sospesar els avantatges de reconèixer
Felip V com a rei d'Espanya, però amb la condició que les corones d'
Espanya i
França quedessin separades.
Com
França no estava en condicions de negociar gran cosa,
Felip V va fer pública la renúncia als seus drets al tron francès el novembre de 1712, mentre els altres prínceps francesos feien el mateix respecte a l'espanyol. Aquest era l'últim obstacle per a la signatura del
Tractat d'Utrecht. Amb l'abandó de l'
arxiduc Carles i de les tropes aliades, les tropes borbòniques van completar l'ocupació del
principat de Catalunya i, més tard, del
Regne de Mallorca.
Aquella estúpida massacre, que no tenia altre objectiu que designar qui havia de ser l'estranger que havia d'ocupar el tron dels regnes d'Espanya va causar la mort, segons les fonts, de 373.000 homes entre les tropes borbòniques i de 232.000 homes entre les tropes aliades, als que cal afegir els 600.000 morts causats per l'episodi climàtic només al Regne de França (i un nombre indeterminat arreu d'Europa) i entre 700.000 a 1.251.000 homes entre ferits i malalts. Pel que fa als morts per aquella estúpida guerra, entre 115.000 i 140.000 morts pel que fa a les tropes franceses; entre 40.000 i 52.000 morts entre les tropes holandeses; entre 35.000 i 40.000 entre les tropes austríaques i entre 24.000 30.000 entre les tropes angleses. Pel que fa a les dades de morts al combat a les tropes dels Regnes de Castella o de la Corona d'Aragó, no he trobat encara dades.
Malgrat el que puguin dir les llegendes, el gran guanyador d'aquella guerra va ser el
Regne Unit, que va aconseguir el domini de l'
Atlàntic i del
Mediterrani, amb les bases de
Gibraltar i de
Menorca, així com el control del comerç espanyol amb l'
Imperi espanyol de les Índies.
